IIa DUATLÓ D'ALGUAIRE

Ahir diumenge es va celebrar la 2ª duatló de la vila d'Alguaire (Lleida); essent el 15è Memorial Ramon Mayench. Una cursa composta per tres trams diferents: 6,5 km de cursa a peu, 23 km en bicicleta de muntanya i 3,5 km més de cursa a peu per a finalitzar. Molt bon temps (una mica de rasca, ja se sap, som a finals de novembre i a Lleida), però un matí força assolellat; i com no podia esser d'altra manera, una excel·lent participació: més de 150 esportistes, entre els quals hi havia molta varietat de nivells: des de gent normal fins a atletes, com és normal en una cursa com aquesta. Hi participaven inclús alguns corredors amateurs de bici de carretera, com el Ruben i alguns companys seus del Vitaldent Aran; i també bastants triatletes del club pedala.cat de Balaguer, del club Inefc de Lleida, etc.
La veritat és que es fa dur si vols arribar per davant, però si ets guerrero intentes anar amb el grup dels atletes (el propi del davant) encara que t'hi hagis de deixar el fetge. Els primers 6,5 km corrent se'm van fer durs sobretot al principi (per falta d'escalfament) i cap al final (ja que la meva màxima distància seguida que puc fer corrent a peu força ràpid i sense petar són uns 7 km); mentre que cap als kms 2, 3 i 4 anava corrent relativament còmode. Vaig arribar als boxes (lloc on guardes la bicicleta) en 2ª posició en aquest primer tram; i gairebé sense perdre temps, vaig agafar la meva mountain bike de ferro colat (la única que tinc, que em van regalar per la primera comunió a l'any 95) i vaig començar a pedalar a tota pastilla. Ja anava el primer, i només hi tenia un integrant davant meu: el motorista de seguiment.
Remant i remant, patint i aguantant l'umbral em vaig poder anar mantenint en primera posició fins el moment d'arribar de nou als boxes. Hi va jugar un bon paper el fet de que la Yasmina és d'Alguaire mateix i em tenia el circuit estudiat ja que guardo la bici a casa seua; vamos, que sort que em coneixia el terreny!
Un cop a boxes, deixo la bici ràpid, llenço el casc a terra i començo a córrer amb les mateixes bambes, ja que per tenir, ni pedals automàtics no té la burra!
Sabent que encara em quedaven 3,5 km de cursa a peu, i que volia el trofeu, m'ho havia de currar encara bastant per a mantenir-me el primer. Quin patiment! Em va costar tota la pell i part de la carn el canvi del ritme del pedaleig al de tornar a córrer a peu!!! No em sentia ni les cames, i degut a això, i a la genollera i el reflex, ni em notava la lesió del genoll esquerre. Metre rere metre tot era patir, fins que a falta de poc menys de 2 km per a meta vaig poder reenganxar una mica el ritme de córrer a peu. El Jordi Larrosa (el Larri, una gran persona i amic; i membre del club ciclista Alguaire, que era a l'organització) em va donar forces animant-me com mai quan tot just devia faltar 1 km per a meta i jo ja estava donant-ho tot per a poder arribar el primer. Finalment, i després d'un temps total de 1h i 28 min de combat vaig aconseguir creuar la línia de meta tot sol. Ni m'ho podia creure; vaig aixecar els braços amb una alegria... En aquell instant gairebé em sentia atleta...
Vaig sentir la pitada de la banda magnètica al detectar el meu xip, i ja vaig respirar a fons! Va estar una experiència magnífica; he guanyat al poble de la nòvia, i això és pràcticament com guanyar a casa!!!
Ha estat un triomf per a mi el fet de poder arribar a notar totes aquestes sensacions.

Les sortides amistoses d'hivern amb el club

Són les 7:30 del matí. Sona el despertador (l'alarma del mòbil). Li pego un cop de puny i l'apago sabent que als 5 minuts tornarà a sonar.

Ara són les 7:35 i ja sona per segon cop; l'agafo, em destapo del llit i m'aixeco. Els de casa dormen. Vaig cap a la cuina, agarro una olla, l'ompleixo d'aigua i la poso a escalfar als fogons. Mentrestant em vaig a rentar la cara, reviso a veure si tinc la càmara de recanvi i les palanquetes, la manxa, 4 euros que ja diré després per a què seran, i la resta d'indumentària per a vestir (sabatilles, mallot curt, pantaló, jaqueta-mallot llarg, guants llargs, casc i buff).

Torno a la cuina, i a veure que trobo... arròs eroski! perfecte per a esmorzar. En poso un vaset ple a l'aigua que ja bull i una miqueta de sal i oli. Uns 15 minutets més que em donen temps a acabar-me de vestir i treure la bici del seu quarto; i a esmorzar s'ha dit!

En sortir de casa, tot es fa costa amunt al principi: que si m'hauré de posar un buff més calent, que si m'hauran d'amputar els dits de les mans per gangrena... No sé si sabeu que als voltants de l'edat mitjana es castigaven als dolents enviant-los a viure a Lleida (Ilerda en aquells temps), degut als duríssims hiverns que tenien lloc en aquestes esplanades de les Terres de Lleida... No hi acostuma a nevar, però hi sol fer una boira que alguns matins no s'hi veu a 60 metres davant teu i una humitat que es cala fins a la medul·la òssia: és tot un càstig el fet de viure aquí.

En fi, que els 5 ó 6 minuts que trigo de casa al lloc de sortida del club es fan durillos, però quan arribo allà ja es gira la truita. Allà et trobes als 2 dels 3 grupets en que es divideix el club: els avis i els joves, que son els que surten a les 8:30 del matí. Mitja hora més tard surt el tercer grup, que és el més nombrós, però també és el que hi ha més caigudes, així que jo no hi acostumo a anar mai.

Uns 5 minutets de xerradeta al principi per a discutir cap on anem i apa! a començar a pedalar. Tot i que força suau: sortim amb una relació 39:17, i fins que no baixem pinyons passa força estona.

No penso en res més que fer grupeta i bons companys; pràcticament ni me n'adono de que estic pedalant, només veig la carretera que es va moient com si fos una gran cinta amb una ratlla blanca que em passés per sota i tan sols sento les amigables converses que tenen els meus companys de davant i darrera meu; alhora que jo també hi participo.

En aquestes agradables sortides és quan aprens a distingir si realment t'agrada la bicicleta i si realment en disfrutes d'ella fora de les competicions. No hi ha àrbitres, no hi ha crits de competidors histèrics, no hi ha agonia i no hi solen haver caigudes. Tot i que no hi hagi el públic apassionat que t'anima i et fa sentir com tot un heroi, tampoc hi ha el "fuera de control" ni la necessitat d'agafar el cotxe i conduïr 2 hores i mitja abans de poder pujar a la teva bicicleta. És simplement un altra manera de gaudir de la bicicleta, més tranquil·la i menys estressant, en la que fins i tot et pots fixar en els paisatges i aprendre geografia alhora que fas esport; i que als que realment ens agrada la bici ens fa sentir molt rics espiritualment.

Anem pedalant per una carretera que uneix la zona sud de la comarca del Segrià amb les Garrigues, ja a uns 40 km de Lleida ciutat. Tot i saber que de tornada anirem per un lloc més llarg, i que encara ens deuen faltar uns 70 o 80 km per arribar a casa i uns bons repetxons, no ens oblidem que només falten 5 km per a parar a fer un cafè al bar "Stop" de la Granadella, un mític punt de parada per al club. De costum, la grupeta amb que vaig només solen fer una cocacola zero i algú d'ells algun caferet, però jo no m'estic d'agafar-me un entrepà de pernil i unes olivetes de collita pròpia del poble, ja que jo em conec i sóc d'alt consum (necessito esmorzar dues vegades quan faig un gasto calòric). Així que ja ho podeu deduïr: els 4 euros eren per a fer el bocata, el cafè i les olives; la combinació anti-pàjares!!!

Emprenem la tornada, ara per un lloc més llarg i amb la panxa plena; però tranquils, perquè està tot calculat: la Granadella és un poble situat sobre un altiplà de les Garrigues altes, així que un cop et poses a pedalar, tant se val on vagis, que és pla o fa baixada, i normalment arranquem pel costat on fa baixada, així que el bocata a la panxa encara et dóna més estabilitat al conjunt Bici-ciclista.

En fi, romb a Lleida encara tinc temps per a gaudir de la bici, disfrutar dels companys i assaborir el bon temps que fa en aquesta zona de les Garrigues (no com el de la plana de Lleida, ja que aquí no hi ha boira); per, finalment, arribar-me a sentir plenament satisfet d'haver aprofitat el matí del diumenge amb la meva amiga de dues rodes.

El poble de La Granadella amb els seus olivers

Un dels paisatges típics de la comarca de Les Garrigues

Una "Cabana de Volta": petita construcció de camp típica de Les Garrigues on antigament l'agricultor s'hi refugiava en cas de mal temps o altra necessitat quan estava al tros. Des de la carretera se'n veuen algunes si vas a ritme moderat i a menys de 160 ppm