Toni Carulla

FOTOS DE LA DUATLÓ D'ALGUAIRE 2011

2011-12-08T15:35:00.001-08:00

Tret de Sortida de la Duatló

Lluitant per mantenir posicions davanteres durant la primera fase

Finalitzant el tram de bici

Intentant guardar distàncies a la darrera fase de cursa a peu

Acabant la prova

Podi

Foto de grups de podis

DUATLÓ D'ALGUAIRE 2011

2011-12-02T02:58:00.001-08:00

Un any més s'ha celebrat la duatló d'Alguaire. En concret va ser aquest diumenge passat, dia 27 de novembre, i ja es tracta del 16è Memorial Ramon Mayench.

El temps no va acompanyar totalment, sobretot al principi de la cursa, ja que feia molt fred, i l'espessa boira va imposar la seva presència durant la major part de la prova, excepte en els darrers moments, quan es va obrir una escletxa entre les bromes per donar pas a uns primers rajos de sol. Probablement per culpa del temps, la participació no va ser tan nombrosa com l'any passat: no es va arribar als 90 corredors.

Com cada any, en aquesta duatló hi ha molta varietat de nivell entre els atletes. Sense enganyar, la majoria d'ells són gent sanament esportista que el seu objectiu és estar en forma i passar una bona estoneta el diumenge al matí, participant en una cursa, però mai sense deixar de gaudir per fer-ho, tot assolint la seva marca personal però sense aquella ambició de despuntar sobre la resta. Tanmateix, hi ha sempre uns 10 corredors (acostumen a ser els 10 primers) que ja no van tant per gaudir, sinó per patir una mica i intentar fer podi. Ja ho diu bé aquella frase tan antiga: "qui vol lluir ha de patir".

Pel que fa a la meva experiència personal, aquest any hi anava amb molt mal sabor de boca. Ha estat la primera cursa que he fet des de feia força mesos; concretament, la darrera va ser la duatló de Sant Guim de Freixenet que, si no vaig equivocat, es va disputar l'abril passat. He acabat de fer un càlcul amb els dits i això són set mesos sense fer cap cursa...

A banda d'això, he estat parat completament (assegut a una cadira durant 20 hores del dia al llarg de tot un mes sencer, ja que vaig haver d'acabar el Projecte Final de Carrera) el mes de setembre; he anat de viatge per Europa (Interrail) durant tot el mes d'octubre; i, per acabar-ho d'adobar, he tingut una lesió al turmell per la qual no he pogut anar a córrer durant uns dos mesos (tan sols havia anat a córrer dos dies abans d'aquesta duatló).

Per sort, en bicicleta sí que havia pogut entrenar una mica, sobretot fent espíning al gimnàs, que, per cert, he d'estar agraït a ma mare per haver-m'hi apuntat, ja que ha estat la manera per recuperar la forma física en tres setmanes.

Tal com he explicat els meus "handicaps", tot sona a excuses, oi? Doncs totes són certes. I encara n'hi hauria més: haver de disputar la duatló amb la bicicleta de la primera comunió (la Bonnie del 95), d'acer i amb un pes de 17 kg; i els trams a peu... amb unes bambes de l'unipreus de les oportunitats, pel mòdic preu de 6,95 € !!!

No sé que pensareu de mi... que sóc un pobre, que estic boig, que sóc un kamikaze... bé, tan se val. El cas és que no tenia previst d'anar a córrer la duatló i em vaig decidir tres o quatre dies abans; per això no vaig tenir ni temps per anar-me a comprar unes bambes noves...

Sigui com sigui, i encara no ho entenc ni jo, la cursa va anar millor de com m'esperava!

Al primer tram a peu, vaig sortir amb la idea d'intentar anar pel davant, seguint els dos rivals més forts: Ivan Menchón i Francesc Riart. El Francesc és molt bon corredor a peu, no n'hi ha cap dubte: volia anar tota l'estona completament al davant. Sort que el meu cos encara recorda la forma d'aguantar el patiment; condició a la qual es va acostumar durant les temporades de competició a Copa Catalana de ciclisme amateur de carretera, així que encara vaig poder aguantar-li el ritme. Aquest primer tram de cursa de tots els duatlons sempre és el menys dur, ja que es comença fresc i la gent intenta dossificar la intensitat. En el cas d'Alguaire són 6,5 km.

Un cop al segon tram, encara no sé com, el Francesc es va quedar una mica enrere i ens vam trobar al davant Menchón i jo. Així que vam treballar a relleus amb la bicicleta; val a dir que ell està fet una màquina i vam cooperar molt bé entre els dos per mantenir les distàncies amb els rivals.

Després de recórrer els 25 km dels quals constava aquest tram de BTT -més exigents que els de l'any passat, per cert, en quant a desnivells- vam arribar de nou al camp de futbol d'Alguaire, on deixàvem les bicicletes i partíem de nou, corrent, durant 3,5 km més. En gairebé totes les duatlons, aquest tram és el més dur amb diferència, ja que costa molt de recuperar el ritme de córrer, després d'haver apretat pedalant. Jo vaig patir bastant en aquesta última fase, a més, quan em girava veia l'Ivan uns seixanta o setanta metres darrere meu, així que no havia de perdre ritme. Va ser un gran esforç, però va merèixer la pena: vaig aconseguir tornar a creuar la línia de meta en primera posició, per segon any consecutiu a Alguaire!

Com he dit abans, no m'ho esperava pas abans de començar la prova!

Encara recordo les paraules del Jesús d'Albesa, un gran tio de l'organització a qui conec d'entrenar amb la "grupeta" de bici de carretera, quan em va dir, acabant el tram de BTT: "molt bé, Toni! una carrera intel·ligent!!!". Suposo que ho va dir perquè vam saber treballar a relleus, cooperant, ja que de vegades, els rivals també s'ajuden fins instants abans de la línia de meta.

Alguns membres de l'organització que ja em coneixien -una organització molt bona, per cert- em van comentar que també ho van notar, que em faltava un puntet de més. Suposo que quan el turmell estigui més estabilitzat podré anar a córrer un parell de cops a la setmana, a banda de la bicicleta, i aquesta serà la forma d'intentar guanyar el famós "puntet de més".

Aire, oxigen i llibertat de l'alta muntanya

2011-08-09T07:03:00.000-07:00

El passat cap de setmana, des del 30 de juliol fins el 2 d'agost, vaig tenir l'ocasió de sentir el llunyà record d'una escapada que vàrem fer el meu pare i jo al Valle de Pineta, deu fer uns quinze anys; bé, que en realitat, aquell cop, vam anar a la banda de Torla a passar uns quants dies, però un d'ells vam canviar d'indret per fer una bona caminada per la majestuosa Vall de Pineta.

Doncs bé, tornant al present, però sense deixar de recordar el passat, vam aparcar el nostre Seat Marbella al pàrquing de terra de la vora del Parador Nacional -igual que ho vam fer aquell dia dels anys 90 el meu pare i jo; però, aquell cop, el cotxe era molt millor: un Ford Sierra-, vam fer els últims preparatius a les nostres bosses i, amb tota aquella sensació de llibertat que dóna la puresa de l'aire muntanyenc, l'Albert i jo vam començar l'itinerari a peu, carregant unes motxilles que, com a mínim, pesaven 20 kg cada una.

Abans de començar les primeres rampes que ens farien afrontar un desnivell positiu de més de 1200 metres -mentre creuàvem el primer pont del riu Cinca- ja vaig adonar-me que les coses havien canviat una mica durant aquests quinze anys que separaven aquella excursió al mateix lloc, que havia fet amb el meu pare, de l'escapada de l'altre dia. Essent conscient que aquell cop era el mes d'agost i aquest era a finals de juliol (l'estat de les muntanyes en quant a les restes estiuenques de neu hauria de ser similar); vaig poder fer una comparació visual immediata i apreciar que fa anys hi havia moltes geleres ("neveros" en castellà) que ara havien desaparegut. Als costats de les cascades del Cinca i en molts altres punts del Circ de Pineta, recordo haver vist, amb aquells ulls de pre-adolescent que tenia jo aleshores, moltes geleres repartides estratègicament, als barrancs on l'acumulació de neu durant l'hivern formava gruixos considerables que, en el transcurs dels estius, es conservaven parcialment. "Ventisqueros", era el nom amb què mun pare em va anomenar aquests punts mentre me'ls senyalava des del fons de la vall amb el bastó de caminar. Els meus ulls actuals, en canvi, no van veure gens de neu en cap d'aquests llocs, fet que em va recordar, desgraciadament, alguns d'aquests termes moderns com ara escalfament global del planeta, efecte hivernacle, CO2, desgel, retrocés de les glaceres, etc. Malgrat carregar a la meva consciència que els humans en tenim la major part de la culpa, estic molt content de poder dir amb certesa que les muntanyes d'aquell Circ de Pineta encara segueixen essent precioses i que l'aigua no hi manca...

A mesura que anàvem pujant, les vistes de la vall s'obrien als nostres peus i, val a dir-ho, eren precioses. Tal com el recordava d'aquella antiga excursió, aquest indret és, al meu gust, un dels més bells del Pirineu.

Tot i no trobar cap resta de gelera ni gens de neu que hagués sobreviscut a l'època estival, tenint en compte que aquest estiu no és pas dels més calorosos, cada cop feia més fred com més alçada guanyàvem; fins el punt d'haver-nos de posar el jersei de màniga llarga.

Quan vam arribar al capdamunt del Balcó de Pineta, la nostra recompensa varen ser les vistes d'alta muntanya d'allà dalt. Gairebé no hi havia vegetació i, a més, el vent -molt fresc- bufava amb força; però el que encara queda de la Glacera del Mont Perdut es va mostrar davant la nostra vista. Aquesta nova panoràmica va venir de cop, tot just superar la darrera rampa que condueix a l'esmentat Balcó de Pineta. En aquell instant vam poder veure la cara nord de les Tres Sorores (Cilindro de Marboré, Monte Perdido i Pico de Añisclo) i, en aquestes alçades, sí que s'hi albergaven totes les geleres que havíem trobat a faltar durant l'ascensió fins aquesta elevada cota.

El paisatge era més impressionant que el de qualsevol pel·lícula: el punt més alt de la massa calcària d'aquest massís gegant dels Pirineus ens vigilava 900 metres verticals per sobre dels nostres caps i, tenint en compte que ja ens trobàvem pràcticament a 2500 msnm, no és gens estrany que el Mont Perdut ostenti el títol del segon cim calcari més alt d'Europa.

Avançant a través del lloc que prehistòricament hauria estat la llengua d'una immensa i poderosa glacera, els plans del Balcó de Pineta, arribàrem a l'Ibon de Marboré, el més gran dels estanys d'alta muntanya que hi ha en aquesta zona. Profund, d'aigua freda i pura, és un gran mirall proper al cel, sobre el qual s'hi reflexen la infinita blavor del mateix durant el dia, la rojor de les bromes al capvespre i la lluna i els estels durant la nit...

Sense temors als isards que habiten en aquestes alçades ni als ossos que diuen que hi van aviar fa uns quants anys, vam muntar la nostra tenda a la vora d'aquest "ibon" envoltat de cims que superen amb escreix els tres mil metres per sobre del nivell del mar. El lloc on vam pernoctar devia superar fàcilment els 2550 msnm. Aquí podeu veure la nostra tenda i, també, un servidor a punt de sopar uns raviolis de llauna, formatge i una mica de xoriç.

Bona nit!

Un cop clarejava el dia, no teniem prou "collons" a sortir de la tenda del fred que feia. Si bé era 31 de juliol, a l'alta muntanya les temperatures són baixíssimes a la matinada (en són una bona prova les geleres que teníem al voltant). Vam esmorzar dins d'aquesta cúpula de lona i ens vam haver d'esperar que els primers rajos solars l'escalfessin per treure el primer peu a fora; no volíem patir més del compte.
En acabar de plegar trastes, entre ells la mateixa tenda, ens vam encaminar cap als pics d'Astazou. Les primeres passes eren feixugues, fins que ens vam trobar un alpinista expert de Castelló de la Plana, que ens va explicar una mica per sobre el "modus vivendi" dels isards que viuen en aquestes contrades, mentre jo els feia algunes fotografies; a banda de comentar-nos, de passada, que havia fet l'ascensió a dos-cents seixanta tresmils, fet que ens va fer deduir que havia escalat moltes muntanyes foranes a la Cordillera Pirinenca. Els isards -"Rupicapra" és el seu nom científic, que significa "cabra de les roques"- eren sorprenents; tant se val d'on vinguessin o bé on anessin, el fet era que es movien per la neu i les roques amb una facilitat que feia posar la pell de gallina.Quan l'excursionista posa els peus al Coll dels Astazou, arriba a la línia divisòria que separa Aragó de França i, si és el primer cop que s'hi planta, com era el nostre cas, queda fascinat per les fantàstiques panoràmiques de les dues valls que divideix: la Vall de Pineta i el Circ de Gavarnie, que des d'allà dalt té l'aspecte d'un profund i circular abisme. És clar, que vista des de 2955 msnm, qualsevol vall es veuria profunda als Pirineus. Com a curiositat, no podem deixar de banda que mirant cap a França hi teníem la vessant atlàntica i, cap a Espanya, la mediterrània. En aquest punt només ens quedaven seixanta metres d'ascensió per arribar a l'Astazou Occidental.

Començàvem a enfilar-nos per la vessant Oest del mateix Petit Astazou i, mentre vèiem les bromes, totes sota els nostres peus, jo no podia deixar de mirar el terra rocós, ja que impactava molt veure la caiguda que hi havia des d'allà dalt. En arribar a la cresta que conduia a aquest pic, la imponent caiguda era d'uns 200 metres nets cap a la vessant espanyola i d'uns 700 cap a la francesa; per tant, havíem d'extremar la precaució.
L'Albert i jo vam decidir quedar-nos a l'Astazou Occidental, mentre l'alpinista castellonès seguia caminant per la perillosíssima i vertiginosa cresta que uneix ambdós pics i mesura uns 80 cm escassos d'amplada, el Corredor de Swan. Mentre observàvem com s'allunyava baixant per després enfilar-se a l'Astazou Oriental (3074 msnm) nosaltres, molt conscients del risc, vam entendre que no valia la pena jugar-se la vida i vam donar per acabada l'ascensió al pic Astazou Occidental (3015 msnm). Les vistes eren les més impressionants i verticals del dia; us deixo algunes fotografies perquè us en pugueu fer una petita idea, però la sensació de trobar-se allà dalt no es pot descriure mitjançant paraules ni imatges; s'ha de viure en primera persona...

En Busca de Santiago

2011-04-26T16:01:00.000-07:00

Debido a que gran parte del trayecto de este clásico, largo y genial camino transcurre por territorio de lengua española, por lo menos partiendo des de la ciudad donde vivo, por pura lógica voy a redactar el escrito de hoy en dicho idioma; de modo que me pueda entender todo aquél al que tengamos ocasión de recoger o encontrarnos por EL CAMINO, en caso de que el proyecto de recorrerlo se pueda cumplir. Me disculpo ante el hecho de no saber ni pizca de gallego, puesto que me habría gustado hacer una doble versión de la crónica.

Hace ya algun tiempecito, una persona que marcó un buén tanto de mi vida me hizo un regalo que pareció quedar almacenado y obsoleto por un tiempo... De hecho, con este pedazo de regalo íbamos a hacer juntos el Camino de Santiago. Por circunstancias, esta posibilidad se vió frustrada, como tantas otras.

Dos semanas atrás, rescaté el susodicho de una estantería de mi habitación mientras quitaba el polvo; y por cierto, el objeto tenía una buena capa de él. Al quitársela y ver aquellas verdes tapas, volví a sentir su magia en el corazón, y aún más al abrir la portada y ver esa dedicatoria dirigida a mí. Se trata de un Libro, cuyo contenido es fundamentalmente una planificación de la ruta por etapas, acompañada de una pequeña guía de albergues, mapas y consejos para realizar El Camino, aunque desde un punto de partida estándar: Roncesvalles, estratégico y mítico lugar de encuentro entre Francia y Navarra.

Cuando lo ví, me acordé en un principio de quién me lo regaló, y fue una persona muy especial para mí. Entre mis recuerdos al encontrar el libro están también el de las ganas que tenía de recorrer el camino con esa persona y nostalgia, mucha nostalgia.

Regresando al presente, día 27 de abril de 2011; con mis veinticinco años de edad, presagio que la experiencia de recorrer El Camino, o es pronto, o ya no será. Además, teniendo en cuenta que hay que vivirla por lo menos una vez, ya hay que empezar a pensar en ello, aunque de momento sea solamente de refilón. Va a depender del trabajo y de si dispondré o no de suficientes días de vacaciones. Por lo que a los acompañantes concierne, de momento ya tengo un candidato incondicional para realizar este grandioso itinerario, y otro semicandidato (y lo digo así porque el segundo puede aún echarse atrás). Estas dos personas són bastante afines a lo que soy yo: humildes, sencillos, resistentes a los golpes y capaces de sentirse bién con lo que les rodea.

Por supuesto, el proyecto se basa en salir cada uno des de la puerta de su casa, encontrarnos en el punto más cercano posible, y desde allí llegar hasta la majestuosa e imponente Catedral de Santiago, aunque no a pie, sino en bicicleta de montaña, pero sin saltarse nunca ningún paso de la ruta original. El hecho de que el camino pase a menos de trescientos metros de la puerta de mi casa es una buena invitación a recorrerlo. Nuestro presentimiento es el de unos días alegres, espirituales, con muy pocos lujos pero sin tener que necesitarlos y con un cúmulo de experiencias que jamás vamos a olvidar. La mejor notícia antes de partir es que durante El Camino no hay ni "pases Vip" ni nada que se le acerque, allí simplemente todos seremos Pelegrinos.

En esta página de mi blog, además de explicar un "proyecto" que tengo previsto realizar a medio plazo, aprovecho para invitar a todo aquél que le gustaría unirse a nosotros a que lo haga, independientemente de si es hombre o mujer, de si es jóven o viejo, alto o bajo. Aún sabiendo que nosotros somos jóvenes, no hay límite de edad para quién quiera compartir con nuestro grupo esta experiencia, y aunque una persona tenga noventa años, si se ve fuerte para pedalear un buen trozo a diario puede apuntarse perfectamente. Lo único que sí es necesario es que sea mayor de edad, por el mero hecho de no verme capaz de asumir tal responsabilidad.

Nuestro punto de partida va a ser nuestra ciudad, Lleida, pero como dije, pasaremos por todo el camino que nos corresponde, sin trampa ni cartón. Así que si alguien quiere pasar unos grandes días, y se ve identificado con nosotros, puede dejarme cualquier comentario, ya sea por aquí o por el moderno facebook. Todavía no conocemos las fechas, pero sí sabemos que vamos a cumplir el deseo!

La meva "Bonnie"

2011-03-30T07:12:00.000-07:00

Cada cop que m'he mirat al meu mirall hi he vist un paio senzill, transparent i poc materialista. I és que en realitat sóc una persona força rica espiritualment; un apassionat de tot allò que m'agrada.

Fent un petit però significant viatge a través del temps, encara recordo perfectament la forma en què cremava les espurnes de la meva adolescència durant els dies lliures i les vacances... Era llavors, en aquelles llargues i caloroses tardes dels darrers estius dels anys noranta, quan jo i la meva "Bonnie" vàrem començar una saga d'aventures que, fins a dia d'avui, ha estat pràcticament ininterrompuda. Però retrocedint encara un xic més, puc veure per un forat com, a l'any 95, un nen tot il·lusionat per a rebre el millor dels regals de la seva Primera Comunió va anar, acompanyat dels seus pares, a triar una bicicleta al "concessionari" Miró de Lleida. L'elecció no va ser fàcil: el xiquet que jo era aleshores estava indecís entre dues màquines, però amb els anys m'ha quedat ben clar que vaig escollir amb encert. El preu va ser força elevat: 35.000 Pessetes que, gràcies a Déu, van estar finançades a mitges entre els padrins de Bellvís i els de Golmés.

Tornant a l'inici de les vivències que he compartit amb la meva bèstia de dues rodes, aquestes van començar uns dos anys després d'haver-la adquirit, quan ja me'n vaig cansar de veure-la immobilitzada al balcó. Així que, una fabulosa tarda d'estiu de l'any 97, vaig inflar els seus pneumàtics i vaig baixar als Camps Elisis, on hi havia el meu germà i dos amics nostres que jugaven amb llurs bicicletes. Aquest dia, igual que uns quants de posteriors, no ens vam moure del recinte d'aquest parc de Lleida; tot i així, no tardàrem gaires setmanes en fer-ho. La idea de començar a fer passejades més llargues fou meva, i els primers anys aquests tres nois em varen anar seguint en moltes ocasions, cada un d'ells amb una bicicleta que també, vista amb ulls actualitzats, és gairebé una antiguitat.

Els primers cops que vam sortir de la zona urbana de la ciutat fèiem cap al parc de la Mitjana, o bé rodàvem per camins de l'horta de Lleida, propers a la zona de la depuradora. Ben aviat, però, vam deixar de fer aquests petits trajectes per a fer rutes més llargues i començar a anar a pobles cada cop més allunyats; fins arribar a un punt que ja teníem explorat un cercle del radi d'uns 25 km. Evidentment, tot això ho fèiem d'amagats i enganyant als pares, ja que si algun cop s'assabentaven de que marxàvem tan lluny ens penjaven les bicicletes!

Quan ja veiem proper el final de l'estiu, tant el meu germà com aquests dos nois em digueren que ja no vindrien més dies amb bicicleta perquè havien de començar a mentalitzar-se per al curs escolar. Jo en aquell any començava la ESO i, tot i sabent que em caldria estudiar per aprovar, no volia deixar arraconada la meva "burra" ja que, tot i no saber a què era degut, notava que em trobava millor física i mentalment cada cop que tornava d'una passejada amb ella. I així ho vaig aconseguir: aprovar la ESO sense haver deixat de banda la bicicleta, i arribar a cada estiu amb l'entrenament necessari com per a poder fer sortides ben llargues aguantant les calors que feia...

Ja sigui amb aquests tres xiquets, amb un o dos d'ells, o bé tot sol amb la meva "Bonnie", he anat recorrent tantíssims indrets al llarg d'aquests anys, que si despleguéssim els tombs que han donat les seves rodes superaríem, amb escreix, les dues voltes a la Terra per la línia de l'Equador. Certament, amb aquesta joia de ferro colat, he rodat per tota la comarca del Segrià, la del Pla d'Urgell, gran part de les Garrigues, part de la Noguera, l'Urgell, la Llitera i el Baix Cinca. Amb tants anys, de sortides n'he tingut de tots els colors: des de la passejada més tranquil·la de la sèrie "Verano Azul" fins a aquelles llargues, intenses i dures pedalades que farien arribar a qualsevol persona a creuar la barrera de l'extenuació, tal i com succeeix en algunes curses. Ara bé, les poques competicions que he fet amb aquesta màquina són una gota d'aigua al costat de l'oceà que em suposa el total de les experiències que hi he compartit.

Tot i semblar impossible, he après moltíssimes més lliçons al costat de la meva "BH Dakota" que no pas a dins de la Universitat i, és que amb ella he assolit coneixements molt variats: geografia, folklore de diferents localitats, arquitectura, geologia, meteorologia, valors humans i un llarg etc. de temes que només s'aprenen quan algú ha arribat molts cops a l'horitzó i s'ha anat fixant en els detalls que l'envolten durant el seu itinerari d'anada i tornada. Un gran capítol, realment important a la vida, que m'han ensenyat algunes de les estones compartides amb la "Bonnie" és a cercar la tranquil·litat i la pau interior, fet que ajuda moltíssim a superar situacions dolentes de la vida real. Per a explicar-me millor, hi ha gent que quan ha sofert un mal tràngol li han agafat ganes de fumar; a d'altres, de beure; i jo, he pedalat. D'aquí ve gran part de l'estima que li tinc a aquest bocí de ferro, ja que ha estat, en moltes ocasions, una via de desconnexió de les situacions que m'haguessin pogut encaminar cap a una depressió i una forma de mantenir l'equanimitat de la meva ment. Acostuma a ser veritat la frase "in corpore sano, mente sana"; i si a això encara se li suma el fet que t'aporta un dia de bicicleta en quant al contacte amb la natura i la visualització d'espais oberts, encara va millor.

És clar que, amb pràcticament 16 anys, de vivències amb aquesta bicicleta n'he tingut de bones i de no tan agradables però, com que jo sempre sintetitzo la part bona de tot, tan sols me'n recordo dels millors fets que he viscut amb ella; és a dir, pràcticament de tots. I d'anècdotes també en tinc moltes per a explicar, encara que val més que no comenci, perquè no acabaria mai... Bé, n'explicaré només una: en una de les meves sortides relaxades amb la meva "Dakota", vaig decidir d'anar a una ermita, que s'ubica elevada a sobre d'una muntanya, dins el terme municipal d'Os de Balaguer si no m'equivoco, a cercar una estona de tranquil·litat. Se la coneix com l'Ermita de Cèrvoles, i és molt privilegiada degut a la seva elevació, llunyania a qualsevol nucli urbà i absència de construccions habitades als voltants; és a dir, que és un indret on, en un dia normal, quan hi pares a reposar no et saps avenir de la quietud que s'hi respira. El que jo pensava és que arribaria allà i, tractant-se d'un diumenge al matí, podria descansar com un rei després d'haver fet la pujada, beure'm amb tota la calma del món una beguda isotònica i menjar-me quatre ametlles sense que ni el mossèn de l'ermita em digués res (no hi havia ni capellà ni "ermitanyo"). Doncs bé, tan bon punt em faltava mig quilòmetre per arribar començo a percebre una música -gens melòdica- de fons que, a mesura que m'hi atansava, s'anava sentint cada cop més forta. En arribar, ja em vaig trobar la sorpresa de cara: eren les 11:15 del matí i feien una "Rave"! No sé quina gent era, ja que no coneixia a ningú tot i ser nois i noies al voltant de la meva edat i a més tenint en compte que això no és lluny de Lleida, però de debò que hi havia persones ben estranyes: uns anaven amb cotxes de jovent però de bona marca i de gamma mitjanament alta, i alhora ben vestits; mentre que d'altres anaven amb una furgoneta de "Hippies" tota mal pintada i ells amb bigotis dibuixats amb retolador... Ja sé que sembla abstracte, però és el que em vaig trobar. I per si fos poc, alguns d'ells es dirigien a mi i em deien: "ben fet noi, tu rai que fas esport!". Vaig marxar d'allà amb un cas enigmàtic a la ment i, com és normal, el motiu de la celebració d'aquella festa encara és un misteri per a mi, però aquest fet em va portar de nou a la lliçó que ja tenia apresa de que quan vaig a un lloc esperant-me trobar una cosa, he d'anar preparat per a tot, ja que és difícil que sempre succeeixi exactament el que un expecta.

Recordant el principi de la crònica, sempre he tingut la sort que a mi m'han fet més feliç els afers espirituals que no pas els materials, i per això no m'ha calgut cap bicicleta de carboni d'extrema lleugeresa per a arribar a poder fer el que he fet amb la meva "Bonnie" durant pràcticament 16 anys. Amb ella i amb el meu "modus vivendi" ja n'he tingut prou. A banda d'això, el meu punt de romanticisme em fa apreciar, a part de les persones, també molts objectes amb què he compartit moments significatius de la meva vida, i amb la meva bicicleta de muntanya he viscut grans instants de transició entre l'adolescència i l'etapa adulta. Després de tots aquests anys i de tantes experiècnies junts, ara que ja passo del quart de segle, ja tocava d'escriure unes pàgines dedicades a la meva bici de sempre, no us sembla bé?

Va per la meva "Bonnie", la "BH Dakota"! Sí senyora, va per tu Bestiota!!!

Algunes fotos de la duatló d'Alguaire...

2010-12-15T17:07:00.001-08:00

Sortida Llançada, els únics instants en que existeix un "pelotón" encara junt

Or, Plata i Bronze. Com en totes les curses, si en vols una t'ho has de currar; has de patir molt...

Jo mateix i el Ruben del Vitaldent "a roda"

Els de l'equip d'Inefc

El que acabarà essent el 3r classificat, un veterà

Baixant les escales del sagrat cor (1er tram encara)

El grup perseguidor: Vicente del Politècnica, Ruben del Vitaldent i alguns altres "bicharracos"

2n Tram, BTT, jo mateix pujant

El 2n grup pujant

El Ruben amb el 3r grup

Antoni acabant el tram de BTT per a començar el darrer tram de cursa a peu

Antoni (per fi jo mateix) celebrant l'arribada en 1ª posició, una victòria merescuda

Xavier, del Pedala.cat, un jove atleta amb un bon potencial que assoleix el 2n lloc al podi

Els tres vencedors masculins, el primer espera el trofeu, que acaba de pujar...

Els masculins, ja amb els tres trofeus, al més alt del pòdium

Les tres guanyadores al podi. A diferència del ciclisme per categories, al duatló i al triatló els homes i les dones corren junts, però al final cada grup té la seva classificació independent.

IIa DUATLÓ D'ALGUAIRE

2010-11-29T12:01:00.000-08:00

Ahir diumenge es va celebrar la 2ª duatló de la vila d'Alguaire (Lleida); essent el 15è Memorial Ramon Mayench. Una cursa composta per tres trams diferents: 6,5 km de cursa a peu, 23 km en bicicleta de muntanya i 3,5 km més de cursa a peu per a finalitzar. Molt bon temps (una mica de rasca, ja se sap, som a finals de novembre i a Lleida), però un matí força assolellat; i com no podia esser d'altra manera, una excel·lent participació: més de 150 esportistes, entre els quals hi havia molta varietat de nivells: des de gent normal fins a atletes, com és normal en una cursa com aquesta. Hi participaven inclús alguns corredors amateurs de bici de carretera, com el Ruben i alguns companys seus del Vitaldent Aran; i també bastants triatletes del club pedala.cat de Balaguer, del club Inefc de Lleida, etc.
La veritat és que es fa dur si vols arribar per davant, però si ets guerrero intentes anar amb el grup dels atletes (el propi del davant) encara que t'hi hagis de deixar el fetge. Els primers 6,5 km corrent se'm van fer durs sobretot al principi (per falta d'escalfament) i cap al final (ja que la meva màxima distància seguida que puc fer corrent a peu força ràpid i sense petar són uns 7 km); mentre que cap als kms 2, 3 i 4 anava corrent relativament còmode. Vaig arribar als boxes (lloc on guardes la bicicleta) en 2ª posició en aquest primer tram; i gairebé sense perdre temps, vaig agafar la meva mountain bike de ferro colat (la única que tinc, que em van regalar per la primera comunió a l'any 95) i vaig començar a pedalar a tota pastilla. Ja anava el primer, i només hi tenia un integrant davant meu: el motorista de seguiment.
Remant i remant, patint i aguantant l'umbral em vaig poder anar mantenint en primera posició fins el moment d'arribar de nou als boxes. Hi va jugar un bon paper el fet de que la Yasmina és d'Alguaire mateix i em tenia el circuit estudiat ja que guardo la bici a casa seua; vamos, que sort que em coneixia el terreny!
Un cop a boxes, deixo la bici ràpid, llenço el casc a terra i començo a córrer amb les mateixes bambes, ja que per tenir, ni pedals automàtics no té la burra!
Sabent que encara em quedaven 3,5 km de cursa a peu, i que volia el trofeu, m'ho havia de currar encara bastant per a mantenir-me el primer. Quin patiment! Em va costar tota la pell i part de la carn el canvi del ritme del pedaleig al de tornar a córrer a peu!!! No em sentia ni les cames, i degut a això, i a la genollera i el reflex, ni em notava la lesió del genoll esquerre. Metre rere metre tot era patir, fins que a falta de poc menys de 2 km per a meta vaig poder reenganxar una mica el ritme de córrer a peu. El Jordi Larrosa (el Larri, una gran persona i amic; i membre del club ciclista Alguaire, que era a l'organització) em va donar forces animant-me com mai quan tot just devia faltar 1 km per a meta i jo ja estava donant-ho tot per a poder arribar el primer. Finalment, i després d'un temps total de 1h i 28 min de combat vaig aconseguir creuar la línia de meta tot sol. Ni m'ho podia creure; vaig aixecar els braços amb una alegria... En aquell instant gairebé em sentia atleta...
Vaig sentir la pitada de la banda magnètica al detectar el meu xip, i ja vaig respirar a fons! Va estar una experiència magnífica; he guanyat al poble de la nòvia, i això és pràcticament com guanyar a casa!!!
Ha estat un triomf per a mi el fet de poder arribar a notar totes aquestes sensacions.

Les sortides amistoses d'hivern amb el club

2010-11-16T14:24:00.000-08:00

Són les 7:30 del matí. Sona el despertador (l'alarma del mòbil). Li pego un cop de puny i l'apago sabent que als 5 minuts tornarà a sonar.

Ara són les 7:35 i ja sona per segon cop; l'agafo, em destapo del llit i m'aixeco. Els de casa dormen. Vaig cap a la cuina, agarro una olla, l'ompleixo d'aigua i la poso a escalfar als fogons. Mentrestant em vaig a rentar la cara, reviso a veure si tinc la càmara de recanvi i les palanquetes, la manxa, 4 euros que ja diré després per a què seran, i la resta d'indumentària per a vestir (sabatilles, mallot curt, pantaló, jaqueta-mallot llarg, guants llargs, casc i buff).

Torno a la cuina, i a veure que trobo... arròs eroski! perfecte per a esmorzar. En poso un vaset ple a l'aigua que ja bull i una miqueta de sal i oli. Uns 15 minutets més que em donen temps a acabar-me de vestir i treure la bici del seu quarto; i a esmorzar s'ha dit!

En sortir de casa, tot es fa costa amunt al principi: que si m'hauré de posar un buff més calent, que si m'hauran d'amputar els dits de les mans per gangrena... No sé si sabeu que als voltants de l'edat mitjana es castigaven als dolents enviant-los a viure a Lleida (Ilerda en aquells temps), degut als duríssims hiverns que tenien lloc en aquestes esplanades de les Terres de Lleida... No hi acostuma a nevar, però hi sol fer una boira que alguns matins no s'hi veu a 60 metres davant teu i una humitat que es cala fins a la medul·la òssia: és tot un càstig el fet de viure aquí.

En fi, que els 5 ó 6 minuts que trigo de casa al lloc de sortida del club es fan durillos, però quan arribo allà ja es gira la truita. Allà et trobes als 2 dels 3 grupets en que es divideix el club: els avis i els joves, que son els que surten a les 8:30 del matí. Mitja hora més tard surt el tercer grup, que és el més nombrós, però també és el que hi ha més caigudes, així que jo no hi acostumo a anar mai.

Uns 5 minutets de xerradeta al principi per a discutir cap on anem i apa! a començar a pedalar. Tot i que força suau: sortim amb una relació 39:17, i fins que no baixem pinyons passa força estona.

No penso en res més que fer grupeta i bons companys; pràcticament ni me n'adono de que estic pedalant, només veig la carretera que es va moient com si fos una gran cinta amb una ratlla blanca que em passés per sota i tan sols sento les amigables converses que tenen els meus companys de davant i darrera meu; alhora que jo també hi participo.

En aquestes agradables sortides és quan aprens a distingir si realment t'agrada la bicicleta i si realment en disfrutes d'ella fora de les competicions. No hi ha àrbitres, no hi ha crits de competidors histèrics, no hi ha agonia i no hi solen haver caigudes. Tot i que no hi hagi el públic apassionat que t'anima i et fa sentir com tot un heroi, tampoc hi ha el "fuera de control" ni la necessitat d'agafar el cotxe i conduïr 2 hores i mitja abans de poder pujar a la teva bicicleta. És simplement un altra manera de gaudir de la bicicleta, més tranquil·la i menys estressant, en la que fins i tot et pots fixar en els paisatges i aprendre geografia alhora que fas esport; i que als que realment ens agrada la bici ens fa sentir molt rics espiritualment.

Anem pedalant per una carretera que uneix la zona sud de la comarca del Segrià amb les Garrigues, ja a uns 40 km de Lleida ciutat. Tot i saber que de tornada anirem per un lloc més llarg, i que encara ens deuen faltar uns 70 o 80 km per arribar a casa i uns bons repetxons, no ens oblidem que només falten 5 km per a parar a fer un cafè al bar "Stop" de la Granadella, un mític punt de parada per al club. De costum, la grupeta amb que vaig només solen fer una cocacola zero i algú d'ells algun caferet, però jo no m'estic d'agafar-me un entrepà de pernil i unes olivetes de collita pròpia del poble, ja que jo em conec i sóc d'alt consum (necessito esmorzar dues vegades quan faig un gasto calòric). Així que ja ho podeu deduïr: els 4 euros eren per a fer el bocata, el cafè i les olives; la combinació anti-pàjares!!!

Emprenem la tornada, ara per un lloc més llarg i amb la panxa plena; però tranquils, perquè està tot calculat: la Granadella és un poble situat sobre un altiplà de les Garrigues altes, així que un cop et poses a pedalar, tant se val on vagis, que és pla o fa baixada, i normalment arranquem pel costat on fa baixada, així que el bocata a la panxa encara et dóna més estabilitat al conjunt Bici-ciclista.

En fi, romb a Lleida encara tinc temps per a gaudir de la bici, disfrutar dels companys i assaborir el bon temps que fa en aquesta zona de les Garrigues (no com el de la plana de Lleida, ja que aquí no hi ha boira); per, finalment, arribar-me a sentir plenament satisfet d'haver aprofitat el matí del diumenge amb la meva amiga de dues rodes.

El poble de La Granadella amb els seus olivers

Un dels paisatges típics de la comarca de Les Garrigues

Una "Cabana de Volta": petita construcció de camp típica de Les Garrigues on antigament l'agricultor s'hi refugiava en cas de mal temps o altra necessitat quan estava al tros. Des de la carretera se'n veuen algunes si vas a ritme moderat i a menys de 160 ppm

AVUI HE GUANYAT UN PERNIL

2010-10-03T14:14:00.000-07:00

En realitat ha estat avui quan jo he donat per finalitzada la meva temporada de carretera. Fa dues setmanes va ser la darrera cursa oficial d'amateur i a nivell d'equip, a Tarragona (Santa Tecla 2010); tot i que tenia pendent d'acomiadar la temporada amb una marxa, i així ho he fet avui, a Mollet del Vallès (XXII Marxa Ciutat de Mollet, Memorial Pelegrí Pi), per a dir adéu a aquesta temporada 2010. Ha estat genial, la majoria del recorregut, una marxa pacífica, però han donat la bandera verda en un port de 9 km al 6% de pendent mitjana (Pujada al Farell). Reconec que el nivell de participació no era alt, ja que m'he pogut escapar del pilot amb un altre corredor a roda meva al 2n km de pujada del port. Segurament el pilot no reaccionava perquè es pensaven que petariem, ja que el tram que quedava per a coronar encara era llarg. Però he anat fent, apretant tot el que podia fins que el corredor que em venia a roda s'ha quedat una mica; i aleshores he continuat fins al final, patint moltíssim, però he aconseguit d'arribar sol a la línia de meta!
El darrer quilòmetre se m'ha fet etern; he arribat marejat i pensava que queia 100 metres abans de passar la línia de meta...
Però al final m'he endut la primera alegria del meu "palmarès"; que encara que sigui en una marxa (competitiva en aquest tram d'ascensió), és un fet que m'ha omplert moltíssim.
El més curiós és que jo m'esperava un trofeu...una copa; ja que a les bases de la inscripció hi posava que tindrien trofeu els tres primers masculins i les tres primeres fèmines en arribar a meta. Doncs no! No ens han entregat una copa! Ens han donat: un pernil per a mi, un pernil per al 2n i una paletilla per al tercer; i per a les dones igual. Quan guanyaré una copa?!?!?!
Bé, el cas és que estic molt content per aquesta mini victòria.
Els companys de l'amateur que ho esteu llegint, de ben segur que penseu: "va, si aquest Antoni no ho és de bo a les nostres curses, això no té mèrit". Doncs per a mi sí que n'ha tingut, ja que aquest pernil que m'han entregat per haver coronat el port en primera posició m'ha estat com una correspondència als meus entrenaments; una recompensa espiritual (i per l'estómac també).
En definitiva, que si ho voleu veure així, sóc "el corredor dolent dels bons" quan corro a l'amateur; però avui he estat "el corredor bo dels regulars" atenent al tipus de cursa que era la d'avui, però he arribat a casa amb una nova cosa a la butxaca: un punt de felicitat que fins ara no tenia per haver rebut el primer trofeu (encara que sigui en forma de pernil, que per cert, pesava un munt).
Us he incorporat al post algunes fotografies del pernil, però les de la cursa les posaré més endavant, un cop les hagi penjat el club ciclista organitzador de la prova a la seva pàgina web (http://www.ccplanallado.org/), ja que en aquesta ocasió la meva mare no ha pogut acompanyar-me, i per tant, no m'ha fet fotografies.
Salutacions amics, i ens veiem aviat, ara quan farem la nostra quedada d'equip!!!
Cuideu-vos;

Antoni

XXI Trofeu Santa Tecla Tarragona

2010-09-19T21:53:00.000-07:00

Molt ben disputat i premiat!

L'equip guanyador: Inverse - Ajuntament de Lleida -Serman Port, un gran equip amb grans mestres de la cursa en competició!

MANLLEU I SANTA TECLA (TARRAGONA)

2010-09-19T16:24:00.000-07:00

Aquest cap de setmana ha estat intens: molta bici i molt cotxe també! En quant a les curses, no hi ha molt a dir de lo que no sapigueu vosaltres: la de Manlleu, simplement no va anar bé; i com bé dieu, que aquí al ciclisme no hi han excuses per a res, doncs no penso donar cap excusa, no em va anar bé i prou. Avui, a Tarragona ha estat diferent: tot i haver arribat exprimit poc abans del moment final de la cursa, he pogut notar unes sensacions que crec que no les havia notat mai tant com avui; les de córrer una estona en escapada. La veritat, com sempre diuen els de l'equip, es córre molt més tranquil a l'escapada que al pilot, i avui m'ha quedat ben clar: bona organització entre corredors, relleus i a ritme, sense "palos", ni "hachazos", ni canvis de ritme incòmodes per a intentar fugar-se de cap lloc. Simplement correiem a ritme, mantenint la distància del pilot. Finalment, però, el pilot ens ha acabat agafant pel darrere, i llavors he tornat a la de sempre: els crits que es pega la gent en el pilot, els incòmodes canvis de ritme i aquella tensió i nervis propis del gran pelotón. No hi ha més explicació que la que és certa: es córre MÉS CÒMODE en una escapada que en el pilot.
Canviant de tema; vull agraïr al Jan Vila i als seus pares la generositat que vàren tenir per a convidar-nos a l'equip a un bon sopar a la seva casa de Gurb, amb un menjar protagonitzat pels productes típics de la Plana de Vic. Va valer molt la pena, em va agradar molt el sopar i va ser un gran gest per la seva part. Sense oblidar el Jacuzzi del seu jardí, que va ser tota una passada de relaxant i ens va ajudar a recuperar-nos per a fer un millor paper a la cursa de Tarragona.
Bé, només em queda despedir-me. Aquestes experiències viscudes amb els companys realment són boniques i són de les que et queden als teus records i no oblides: de les que, de ben segur, tindré ganes d'explicar als meus futurs fills.
Fins molt aviat companys!

CURSA DE MANLLEU 18 de setembre 2010

2010-09-19T02:38:00.001-07:00

MANLLEU 18 de setembre 2010

2010-09-19T02:28:00.000-07:00

Més fotos de la cursa del dissabte 18 de setembre a MANLLEU

2010-09-19T02:18:00.000-07:00

Dissabte 18 setembre XLIII Trofeu Joan Soler MANLLEU

2010-09-19T01:57:00.000-07:00

XLIII Trofeu Joan Soler MANLLEU

2010-09-19T00:34:00.000-07:00

EL PATIMENT DURANT UNA CURSA

2010-09-14T12:59:00.000-07:00

Encara que tots els corredors patim durant una competició, cadascun pateix d'una manera diferent.
Hi ha, en primer lloc, els més forts, bons o "super classes", que el seu patiment es tracta en donar-ho tot per entrar a l'escapada bona, i un cop allà, seguir-ho donant tot i més per a intentar guanyar la cursa.
Després també hi ha el terme mig, corredors entrenats i forts, realment atletes sobre rodes, que entrenen molt bé i tenen un físic bo per a aguantar qualsevol cursa entrant en una bona posició, però amb poques opcions per a guanyar la carrera, o pràcticament cap opció. Aquest segon grup es divideix en dos: a) els que treballen per a l'equip i aconsegueixen d'ajudar al "cap de files" del seu equip, fent d'espasa o contratacant els atacs d'altres equips, o simplement protegint al seu propi cap de files del vent per a mantenir-lo durant bona part de la cursa en una bona posició; i b) els que es volen reservar per a fer el seu "puestecillo", o simplement anar còmodes durant la carrera per a patir el mínim possible i veure el que es pot fer els darrers kilòmetres de cursa (aquests desaprofiten una mica el seu valor com a corredors).
I finalment hi ha un altre grup, que és el que comprèn els corredors que també entrenen i intenten fer les curses lo millor que poden; però els falta un punt de gas per a mantenir-se a les bones posicions del pilot o de qualsevol intent d'escapada durant molta estona. Aquest grup més anònim de corredors, els quals solen estar poc nombrats (o gens) pels speakers, pateixen, o més ben dit, patim igual que qualsevol altre corredor que estigui pel davant, independentment del que vulgui entendre la gent de fora. També intentem d'ajudar a l'equip als moments que podem: ens deixem la pell per procurar rodar al davant el màxim d'estona possible, contraatacar atacs de ciclistes d'altres equips i intentar llençar així als nostres companys d'equip a l'escapada bona, que de vegades és la que es provoca al neutralitzar un atac agafant-lo de roda i quan llavors aprofita algun altre oportunista per a rematar i atacar quan estan ofegats els del primer atac i el que ha contraatacat posant-se a roda imposant que frenin o desisteixin els que han atacat primer. Evidentment, a les tres vegades de fer aquests contraatacs, lo més normal es que estiguis una mica tocat; i quan rebentem, ja no podem rodar més pel davant.
A la cursa d'aquest diumenge, Festes del Tura d'Olot; no va ésser excepció de veure'm en aquest darrer grup de corredors, va ser tot un "quiero y no acabo de poder". Vaig patir molt i vaig arribar mort a meta. De fet, potser va esser la cursa en que he patit més de l'any. Posaria la mà al foc que vaig patir igual o més que vosaltres, els que vau arribar més per davant, però em va faltar aquest punt de gas que he esmentat.
Al principi de la cursa intentava rodar pel davant, fins que no em vaig poder mantenir més en aquells llocs privilegiats. També anava per a caçar i perseguir els primers atacs de la jornada. Saltaven pel còrner esquerre i jo em posava a perseguir; de seguida quan em veien a roda afluixaven, i llavors aprofitaven els oportunistes del còrner dret del pilot per a atacar, als quals també vaig perseguir durant unes fraccions de minut i ens caçava de nou el gran pilot. Inmediatament tornaven a saltar nous aspirants a una escapada, no hi havia qui respirés. A la de quatre o així, ho vaig intentar també, però el meu cos no va poder i no els vaig poder agafar de roda perquè encara anava ofegat del contraatac anterior (lògicament ho vaig intentar perquè em vaig trobar en un lloc adequat per a fer-ho: davant del pilot; però no hi va haver èxit). Aleshores, quan em vaig quedar de roda dels corredors d'aquest atac; un company em va fotre un crit diguent-me "això de que et quedis de roda no pot passar!". Doncs si llegeixes aquest escrit, ja pots creure't que sí que pot passar, perquè era la quarta vegada que intentava de donar la cara perseguint als rivals que s'escapaven i hi havia tan poc marge de temps que anava ofegat. Així, que tan si em comprens com si no, va passar i no vaig tenir força per a perseguir-los, però mira-t'ho pel cantó bo: les tres vegades anteriors si que els vaig agafar, i en aquesta última no, però em vaig obrir i et va servir d'oportunitat per a poder agafar-los (em sap greu que aquesta no hagués sigut l'escapada bona) però almenys ho vaig intentar.
Després de tot, encara que hi hagi diferents tipus de corredors, el que vull donar a entendre és que els que ho intentem i petem també patim igual que els que ho intenteu i podeu pel fet de tenir més gas o estar més forts. El que també sap greu és que algun company et faci un plan d'indiferència una estona després d'acabar la cursa perquè vegi que t'has quedat tot i haver-ho intentat.
Per altra banda, vull agraïr al gran company d'equip que em va ajudar a l'arribar a meta a recuperar-me del mareig o el "chungo" que tenia per l'esforç fet. Ell és un dels que mantenen la classe que tenen com a corredors a l'hora de tractar amb els seus companys, siguin més bons o més dolents com a corredors. Penso que molts ciclistes que també tinguin classe corrent haurien de seguir el seu exemple i aprendre aquest altre tipus de classe, la del respecte i el tracte als companys de l'equip o del pilot.
Que hi hagi salut;
Antoni

Arribant a meta!

2010-09-12T15:12:00.000-07:00

més de la cursa de Festes del Tura d'Olot

2010-09-12T14:57:00.001-07:00

Cursa festes del Tura Olot

2010-09-12T14:44:00.001-07:00

Gaudint de la sortida a les terres de comtes

2010-09-07T23:11:00.000-07:00

Terra de Comtes Ripoll

2010-09-07T22:54:00.001-07:00

Sants Barcelona

2010-08-31T06:39:00.001-07:00

La Sènia

2010-08-31T06:28:00.001-07:00

Pla de Santa Maria

2010-08-31T06:19:00.001-07:00

San Lorenzo Huesca

2010-08-31T05:47:00.000-07:00

Empuriabrava

2010-06-07T10:31:00.001-07:00

GRANS CORREDORS

2010-06-04T00:57:00.000-07:00

Tot just porto una mica més d'un any dins del món de la competició de ciclisme amateur, on molts de vosaltres hi porteu pràcticament tota la vida; i durant aquest any i pocs mesos he après un seguit de coses i lliçons, algunes de les quals he explicat en altres posts.
Segurament, una de les lliçons més importants que m'han ensenyat les curses i el contacte amb els corredors que ens envolten és com identificar a un Gran Corredor. La opinió que m'han donat les experiències viscudes amb vosaltres és que un gran corredor no és només aquell que guanya, aquell que sempre està per davant disputant, aquell que és molt bon escalador, o aquell que sempre guanya l'esprint; sinó que fan falta també altres virtuds, altres qualitats humanes. Potser estareu pensant: "què diu ara aquest?, si un corredor guanya curses ja és un dels més grans" Doncs jo crec que no. Crec que a part d'això, un Gran Corredor és qui també sent un gran apreci pels seus companys d'equip, i una passió en general per l'equip; tot intentant en cada moment que tots els companys se sentin bé. En el nostre equip, hi ha un corredor que ens demostra sempre una passió especial, que ens uneix com a equip, i molt important: ens motiva. A part d'ésser un dels corredors que ha estat i s'ha mantingut per davant de més jove, guanyant curses importants, i hi segueix estant ara de més veterà; té una idea molt clara i bona del què és un equip i valora els esforços dels seus companys. Fins i tot he notat que demostra una il·lusió especial: la de tenir corredors joves a l'equip i poder veure'ls créixer al seu costat dins d'aquest món del ciclisme.
L'altre dia, a Empuriabrava ens va proposar una estratègia al principi; i la vam intentar seguir, tot i que jo em vaig quedar curt de forces i no vaig poder ajudar al final de la cursa. Al meu entendre, jo havia fet una mala cursa; vaig "petar". Però ell ho va veure diferent, va veure l'esforç que vaig fer al principi; i en acabar la cursa ens va felicitar a tots perquè va veure que ens hi havíem esforçat i havíem fet els possibles per a intentar de fer una cursa ben feta. Tot i que podia haver anat millor, ell en va treure la part positiva: aquest és un dels detalls que motiven a un equip per a seguir corrent amb ganes.
Com deia, un gran corredor no es mesura només per la seva força i/o valentia per ell sol, ni tampoc pels seus mèrits individuals; sinó també per les seues virtuts humanes, que són les que ajuden a fer rodar bé a un equip, a treballar conjuntament i a agafar una motivació per a tirar endavant; ja que en definitiva, el ciclisme actual és també un esport d'equip.

CAP DE SETMANA COMPLERT: CAMPIONAT D'ARAGÓ I CRITERIUM CARLES FERRAN

2010-05-23T10:07:00.000-07:00

Aquest cap de setmana ha suposat un cúmul d'experiències; n'hi ha hagut de totes, però les positives han predominat clarament.
Ahir, el Campionat d'Aragó de ciclisme en ruta d'èlit/sots 23, on per motius personals només vam poder-hi assistir 3 companys del nostre equip; però tot i així va esser una cursa impressionant, de les que et deixen amb les ganes de tornar-la a córrer. Eren 3 voltes a un circuit tancat, d'uns 47 km de recorregut, i amb el port de Laguarres pel mig (un 2ª d'uns 7 ó 8 km de longitud i amb una pendent mitjana del 6%): acollonant! i a més a més amb el ritme que es va imposar... Va ser un autèntic repte! Tot i haver pogut completar només dues de les tres voltes del circuit, no vaig fer-ho tant malament com m'esperava, ja que pensava que m'hauria quedat a la primera... He d'estar agraït a un dels grans companys de l'equip, el Jose Antonio, per haver-me convençut per anar a córrer a Graus a pesar de l'arrofredat que he passat aquesta setmana passada que no m'ha deixat entrenar, a l'hora que estava fluix de moral. Gràcies per a donar-me aquest punt de moral que em faltava!
I pel que fa a la d'avui... Aquesta sí que ha sigut un autèntic espectacle: el II Trofeu Carles Ferran. Dues eliminatòries per a seleccionar als millors per a la final, i una final de consolació per als que no ens hem classificat per a la gran final. Sembla mentida, però tot i haver pogut optar només a la final de consolació m'ha omplert molt com a corredor, segurament degut a les circumstàncies de la cursa. El fet d'haver-me pogut posar a l'esprint final, encara que els 3 primers llocs hagin quedat lluny m'ha permès de veure com és una cursa pel davant al´moment de l'arribada. M'ha donat també un punt de motivació el fet que els companys de l'equip em diguéssin que ho havia fet força bé. He fet el que he pogut, com sempre (ja sabeu que encara que em guanyin, no és perquè jo em deixi, sinó perquè poden amb mi...). Bé, deixant de banda les bromes, també he de felicitar als companys d'equip que han disputat la final i han aconseguit el 2n lloc a la classificació d'aquesta gran final. Han faltat només uns centímetres pel primer lloc, i reconec que el Juande ha fet un gran Esprint, treient-se la força fins i tot de les ungles! L'he vist trist, com a decebut; però tios, el paper que ha fet el nostre company el veig com tota una victòria.
I també felicito i dóno ànims a l'Àlex i el Jan, que tot i no haver tingut tanta sort (el Jan ha caigut i l'Àlex estava encara bastant constipat) han fet una bona cursa; controlant els primers atacs i treient més força fins i tot de la que podien donar.
Ànims al Salva, que està malalt i no ha pogut córrer aquest cap de setmana.
Com a anècdota, en acabar la gran final, li comentava a l'Àlex: << tio, això d'avui ha estat una autèntica "jornada de ciclisme" entre els preliminars classificatoris i les dues finals >>. I la seva resposta ha estat bona: l'últim retoc que ara faltaria és que ens posésin una pantalla gran amb l'etapa d'avui del Giro. Aleshores sí que ja no hagués faltat gairebé res!
Per cert, no sé si vosaltres ho haureu notat, però jo ha estat la primera cursa que he corregut, en que tota l'estona se sentia olor de pinxos a la brasa, del tiberi que les tabernes que l'han patrocinat oferien als espectadors. Donava força, ja que quan anaves, segurament, a 190 pulsacions per minut et venia aquella bafarada de la cocció dels pinxitos de carn, i com diu l'Arguiñano, esto huele que alimenta (avui no haurien fet pas falta barretes energètiques, encara que la cursa hagués estat més llarga).
Salut companys!!!
Cuideu-vos molt i ens veiem a Ampuriabrava!!!

EL CAMÍ

2010-04-29T22:10:00.000-07:00

La bici dóna moltes lliçons i gairebé totes són positives. Competir per un treball en la vida real, de vegades pot ser dur i porta mal estars, però en el món de la bici, la competició et dóna tota una sèrie de valors que desprès et serveixen per créixer i fer-te persona.

L'amistat, el companyerisme, el treball en equip, la força de la ment, la constància per seguir i avançar, la picardia... i moltes més que podria dir, t'enriqueixen l'esperit. Desprès en podria anomenar tot un seguit que et curteixen el cos i els reflexes o la capacitat de reacció.

I ..., es clar, També n'hi ha una altra que no se on situar-la exactament, però que a mí m'ha anat bé i que, per sort o per no tanta sort, he hagut d'encaixar moltes vegades... i les que em queden! Estic parlant del xarop d'humiltat i de tolerància a la frustració que m'he de beure desprès d'aquelles curses en les que no he tingut ni l'oportunitat de fer res per l'equip ni tant sols la de poder entrar en la classificació.

La veritat, desprès d'entrenar cada dia tot el que es pot, tinguent en compte de no deixar de banda les altres coses que també són importants, el fet de que una cursa no et vaigi gens bé és un pal!

De totes maneres, també aquestes lliçons són positives i de gran valor per preparar-te pels entrebancs del camí més important, el de la vida.

La 23ª de les Corts

2010-04-26T15:01:00.000-07:00

Per fi, ahir vaig arribar a casa amb ganes d'actualitzar el blog ja d'una vegada. Va ser la primera cursa de la temporada que em surt gairebé com jo desitjava, tenint en compte que encara no estic en la forma adequada, però alhora veient com ja començo a agafar el punt.

En quant a l'equip; una gran actuació, per part de tots i cada un dels membres: els del davant disputant cada sprint; i la resta ajudant a l'equip, a cada arrancada, fent bloqueig als altres equips quan teniem companys nostres escapats, neutralitzant intents d'escapada d'altres corredors...; en definitiva, lluitant durant tota la cursa per un objectiu clarament definit: la victòria de l'equip.

Alguna cosa em deia que la cursa de les corts podria anar millor que les altres, suposo que per la configuració del circuit: de pujada ho dones tot, però de baixada, en moltes ocasions tens tregua per a recuperar-te i poder tornar a treure-ho tot a la següent volta. Sabia que aniria bé, però realment, a nivell d'equip, va anar encara molt millor del que m'esperava.

L'enhorabona a tot l'equip pel treball que vam fer, i enhorabona als clars campions.

AVUI, DINAR D'EQUIP

2009-10-24T02:38:00.000-07:00

Per fi ha arribat el moment esperat des de la darrera cursa de la temporada (Navàs) : el dia del dinar d'equip. El dia en que tots els membres de l'equip ens reunim, tot i no haver-hi cap competició, en un moment de la pretemporada. Són les 11:40 del matí i aproximadament a les 12 arribaran des de les rodalies de Barcelona tots els altres companys de l'equip a part del Jose i Jo: Juande, Dani, Jordi i Luís.
Avui serà un dia diferent de trobada amb els companys d'equip; un dia en que segurament no vindrà el company que ens ha acompanyat durant totes les nostres trobades a totes les competicions: el Sr. Nervis. Exactament, avui ens reunirem tots els companys de l'equip sense Nervis ni sense presses per arribar els primers, jejeje. Per un dia ja està bé que puguem compartir una estona amb tranquilitat, tots junts i parlant de les nostres coses, ja que el company nervis us puc assegurar que tornarà a fer presència durant la següent temporada en gairebé totes les curses, així que ja el veurem més endavant, avui no cal.
Bé, ara que només falten uns 10 minuts per les 12, ja no em podré enrotllar massa més, ja que l'arribada dels companys ja està al caure...!
Aviat xino-xano cap al club, i a veure que ens haurà preparat el Jordi (el presi) per dinar, que em sembla que és força bon cuiner (amb tot el carinyo).
Ens veiem d'aquí a uns mintuts companys!!!

VOLTA A LES GAVARRES (Cicloturista, 150 km)

2009-10-05T11:22:00.000-07:00

MARXA CICLOTURISTA VOLTA A LES GAVARRES: PLATJA DE SANT POL (S'AGARÓ), SANT FELIU DE GUÍXOLS, SANT GRAU, LLAGOSTERA, ROMANYÀ, LA BISBAL D'EMPORDÀ, CASSÀ DE LA SELVA, CALDES DE MALAVELLA, LLAGOSTERA, SANT FELIU DE GUÍXOLS, PLATJA DE SANT POL (S'AGARÓ) 150 KM

Per fi he pogut assaborir una altra marxa cicloturista (és la 2ª que faig a la vida); i la veritat és que és una experiència magnífica i molt gratificant per a tots els que realment estimen la bicicleta. Va ésser abans d'ahir (diumenge 3 d'octubre) a s'Agaró, al costat mateix de Platja d'Aro. Algunes de les fotografies que vaig fer per allà són les que venen abans d'aquest text.

Va començar i acabar a la platja de Sant Pol i la veritat és que hi ha haver un ambient fabulós durant tot el recorregut que resseguia, al principi, part de la Costa Brava (amb unes vistes precioses al mar des dels penyasegats del Baix Empordà) i posteriorment es va desviar terra endins, atacant el port de Llagostera, i amb un descens que conduïa direcció a la Bisbal d'Empordà, per anar a trobar la serra de les Gavarres, amb dos ports de muntanya més i unes vistes de mitja muntanya també espectaculars. Després d'aquest indret, tornavem a sortir a Llagostera un altre cop i a pujar el primer port una altra vegada, però ara per l'altra banda; sortint de nou a la carretera del començament i anant resseguint la costa per acabar a la platja de Sant Pol de s'Agaró. La veritat és que com que a una Marxa Cicloturista no s'hi ha d'anar, en teoria, a competir, doncs no ho vaig donar tot al 100% com en una de les nostres curses, encara que sí que vaig anar fort de ritme, com tots els que anaven al davant, arribant a meta a la vuitena posició (no és del tot important la posició en una marxa, però us l'he dit per si algú hi tenia curiositat). La veritat és que en una marxa cicloturista s'hi va a disfrutar de la bicicleta i de les vistes del recorregut, i no a patir. A mi m'agraden molt les curses d'Amateur, però és una història completament diferent; i no es pot anar amb els mateixos objectius a una marxa que a una cursa. A la marxa vaig disfrutar un munt de la bici, d'una manera que feia temps que no hi disfrutava i ho trobava realment a faltar: s'ha de saber gaudir de les dues rodes en tots els sentits, i jo m'identifico com una persona que ho sap fer.

A la marxa també hi va participar el nostre company d'amateurs, David Parraga, el gran David que li va dedicar les frases al Xavier Novell a la sortida de la cursa de Navàs. Una salutació si llegeixes la crònica!

Tot i així vaig trobar a faltar la participació dels companys de l'equip, que ja sé que segurament volien descansar de la bicicleta aquest cap de setmana (li vaig comentar al Jose ja fa dies de fer alguna marxa, però no hi vaig voler insistir perquè el més normal és que hagués volgut descansar de tanta bicicleta...).

De fet, jo també volia descansar de la bici, però alhora tenia ganes de concloure la temporada amb un event més suau i que em permetés de gaudir del nostre vehicle de dues rodes d'una manera més tranquila i sense forçar tant el cor com en les nostres curses...!

Bé, ja n'hi ha prou de tertúlia, el cas és que he descobert que m'agrada la bicicleta en tots els aspectes; i que quan em jubili, mai deixaré d'anar-hi, encara que hagi de fer servir un bastó per a caminar, o fins i tot per a pedalar...

FI DE TEMPORADA A NAVÀS

2009-09-27T11:41:00.000-07:00

Hem acabat la temporada de competició... i vius!
Ha estat un acomiadament diferent amb els companys d'equip! Quan acabes una cursa d'entre temporada és un adéu i fins la setmana que ve. Però l'Adéu siau d'avui ha estat més trist, més melancòlic... s'ha notat, la veritat. Després d'un dinar al Viena de Manresa per a recuperar calories, no sabiem com acabar despedint-nos... Sort que al final hem quedat per a veure'ns d'aquí a tres setmanes i compartir un dinar! I una cursa entre naltres, jejeje!!!

Parlant de la cursa d'avui, doncs he acabat com he pogut... Amb una "pàjara" i un mal de lumbars colosals... He de dir una cosa que m'ha agradat moltíssim: el gran companyerisme que m'han demostrat dos companys de l'equip de l'Ajuntament de Tarragona: el Sergi i el Joaquim! No sé si llegiu el meu Bloc, però si ho feu és l'únic lloc que tinc per a agraïr-vos-ho ja que no tinc cap més via per a localitzar-vos..! Sergi, gràcies per la glucosa, que m'ha evitat que em quedés a zero; i Joaquim, t'agraeixo molt les empentes dels dos darrers repechos! Sé que heu notat que estava patint molt a l'últim port i m'heu ajudat. M'heu demostrat molt com a ciclistes i com a persones! Tant de bo jo hagués tingut la força per a fer el mateix per a qualsevol company...!
Tot i així, estic molt content d'haver pogut acabar dins la classificació d'una cursa com la d'avui, ja que el relleu era realment dur!!!
També vull felicitar a tot l'equip en general per al trote que han fet avui i pels resultats de tota la temporada!
Felicitats Juande pel lideratge de la Criterium i també al Jose per la tercera posició!!!
Ens veiem d'aquí a no res companys

CURSA FESTA DE SANS (BCN)

2009-09-02T15:48:00.000-07:00

En aquesta cursa vaig disfrutar un munt, havent fet el que vaig poder i havent patit també lo meu. Vam fer pòdium per equips, i vam pujar amb una alegria que encara em dura ara. Una de les coses que més em va agradar va ser l'alegria i la felicitat que em va contagiar el meu company Dani Lopez; quina passada!!! Va estar el dia que el vaig veure més feliç! Fins i tot quan va entrar el Juande a la primera posició amb l'esprint que es va marcar a meta i el Dani i jo passavem per contrameta, vaig veure com el Dani aixecava els braços per la victòria del nostre campió, i jo també vaig fer el mateix. Vam sentir la victòria amb el cor! Felicitats Juande, quin carrerón!!!
I el més bo va esser al final, quan vam acabar la cursa... El Dani desprenia una felicitat que ens va carregar a tots d'energia positiva; fins i tot quan els policies volien obrir de nou el trànsit, i ens va venir un guàrdia i ens va dir: "por favor, os podríais subir a la acera?" i el Dani li va contestar: "a la acera y también a la tarima nos vamos a subir!!" Felicitats Dani, em va agradar molt el carrerón que et vas marcar diumenge i el valor que vas demostrar!
Amb tots aquests detalls, el ciclisme és un esport que m'agrada i em fa sentir bé, encara que no guanyi cap cursa! Però noto el companyerisme, que per a mi és una cosa importantíssima!!!
Gràcies a tot l'equip per les bones experiències que compartim!!!
I gràcies també als companys que tot i córrer en altres equips, ens ajudem a viure aquests moments inoblidables!

Fins ben aviat amics;

Antoni

CAP DE SETMANA DE DUES CURSES

2009-08-22T09:55:00.000-07:00

El cap de setmana passat, dues curses consecutives. Així s'agafa el ritme de competició! Dissabte a Huesca va esser una cursa magnífica, em va agradar i vaig disfrutar molt, tot i anar només amb un dels companys d'equip, el Luís. A pesar de no haver arribat més ben posicionat a meta per falta d'entrenament, encara vaig poder assaborir alguna part de l'esprint; i va ésser una bona experiència. La veritat és que en aquesta cursa hi vaig trobar un ambient de companyerisme que em va agradar molt: relleus i fins i tot alguna petita empenta en algun moment que em despenjava de la roda del davant. Viure aquesta experiència em va recordar, en part, a la bona organització que tenen les curses de professionals! En definitiva, va ser una de les que m'han agradat més!!!
El Diumenge al Pla de Santa Maria, ja va ser una altra història. En aquella cursa s'havia de patir molt per a poder-la acabar. Felicito a tots els corredors que ho van aconseguir, i en especial als de l'equip Aj. Lleida - Serman Port, perquè va ser un gran treball!
A mi no em va anar bé, suposo que per diversos condicionants; sense ganes d'anomenar-los, ja que no vull que ningú pensi que ara surto amb excuses...
Espero que les pròximes que queden surtin millor!
En fi, ens veiem corredors!

Gran Premi del Préssec

2009-08-04T12:16:00.000-07:00

En primer lloc, he de felicitar al guanyador de la cursa, Juan de Dios Gonzalez, un crack que va treure una volta sencera de ventatja a tots els altres corredors bastanta estona abans de finalitzar la cursa, aconseguint una victòria clara i neta. Felicitats company! Va ser una grandíssima exhibició!!!
No és per a menys l'esforç que va fer Luís Gonzalez, que va aguantar com un Jabato tota la cursa sencera, una cursa que es va fer eterna per als pocs corredors que la van aconseguir acabar, i duríssima també per als que no la vam poder acabar. Enorabuena Luís!
I enhorabona al Jose Antonio Gonzalez també per al sacrifici que va fer i per al carrerón que es va marcar disputant les primes i guanyant-ne!! Et va sortir molt bé tio! Aix.. deu ser la genètica dels Gonzalez... Bueno i el seu ESFORÇ també!
També felicito al Jordi i al Dani per al seu esforç, que de debò que té un mèrit increïble.
En quant als pinchazos que vam tenir... En el meu, vaig veure clarament quan ho vaig reparar ahir, que era un bocinet de totxo de ceràmica trencat. La veritat és que el terra de la rambla no estava massa net per ser que es feia una cursa ciclista de carretera, ja que hi havia bastantes fulles seques dels arbres i en algun lloc hi havia una mica de gravilló: moltes pedretes juntes al mateix lloc... La prova és que jo no vaig ser l'únic de l'equip en punxar roda, sinó que també li va passar al Jordi. També podria ser que fos casualitat que haguéssim punxat els dos, això no se sap mai. Però bueno, encara que jo no sigui ningú per a dir-ho, penso que en un circuit tan curt com és aquest, no seria gens de difícil tenir-lo net abans de celebrar-se la prova ciclista, considerant que les bicicletes de carretera tenen unes rodes molt estretes i és fàcil de produïr-se una caiguda si el terra està brut; i tenint en compte que una caiguda a les velocitats a que s'anava en aquesta cursa hauria pogut tenir conseqüències fortes... En una cursa de ruta ja sé que és impossible mantenir tot el recorregut de la carretera net, però en un circuit tan curt com aquest, no crec que hagués estat difícil d'apartar les fulles seques dels arbres, ni que fos a la vora de la calçada... Només he donat la meva opinió eh, no vull que ningú s'enfadi amb mi ni em mal interpreti; perquè no estic, ni molt menys, acusant a ningú per no haver escombrat les fulles!!! Només transmeto la impressió que vaig tenir sense objectiu de criticar a ningú.
Per altra banda, agraeixo a l'organització el fet d'aver tret la banda rugosa que hi ha al final de la rambla per a moderar la velocitat dels cotxes, ja que sinó hagués sigut fatal per a les nostres bicicletes... Gràcies per aquest detall!
També he de dir que la impressió general va ser bastant bona i que vaig estar molt content pel que va fer l'equip.
Ànims per a tots els ciclistes que ho intentem amb voluntant i constància!
Ens veiem la setmana que bé!
Cuideu-vos molt!!!

Fotos Sant Pere de Ribes

2009-07-13T01:37:00.001-07:00

CAMPIONAT DE CATALUNYA

2009-07-12T15:07:00.000-07:00

Avui, tot i no haver acabat la cursa he arribat a casa amb un bon somriure i molt content; encara que sembli mentida. La raó d'aquesta alegria ha estat veure el triomf del nostre gran company d'equip Juande Gonzalez, que ha aconseguit el tercer lloc de la general, i medalla de plata en la categoria d'èlit!!! i també de veure l'expressió de felicitat del seu germà i company d'equip, Jose, per haver acabat una cursa tan dura i que ens semblava gairebé impossible d'acabar (la veritat és que l'han acabat poquíssims corredors). Felicitats companys!
He d'explicar també la sensació que m'ha donat de veure l'sprint que ha pegat el Juande al final: ha estat increïble, se m'ha posat la pell de gallina (sense exagerar gens); i fins i tot, pel fet d'haver viscut també jo de primera mà la duresa d'aquesta competició, al veure la resposta i la potència d'arrancada amb la que ha reaccionat el Juande després d'un recorregut etern, duríssim i amb velocitats extremes per les fortes pujades de la comarca del Priorat, m'he emocionat i pràcticament em cauen les llàgrimes!!! Ha estat una autèntica exhibició el fet de veure aquesta disputa!
Fins i tot quan a l'arribar a Lleida li he explicat a la meva nòvia, la Yasmina, les sensacions que he tingut al veure aquest esprint, li ha semblat també increïble!!

I l'altra part de les meves alegries també ha estat el companyerisme d'un gran equip, quan hem anat a dinar! Estic molt content de la filosofia de l'equip, perquè els corredors més valents del nostre equip tenen clara fins al final la idea de que SOM UN EQUIP! Moltes gràcies per tot campions!
Felicitats també a tots els altres companys per l'esforç que heu fet i per aguantar la duresa d'aquest esport!!!
Ah, i disculpeu-me per haver-vos donat la tabarra al dinar pels meus Retortijons, però és que això ha sigut imprevisible tios! Ara ja estic millor. Jejeje!!
Ens veiem ben aviat!
Entreneu força i cuideu-vos!!!
Salutacions a tot el pelotón!

Toni

Fotos de Sant Joan Despí

2009-07-11T09:47:00.000-07:00

Val més tard que mai!

mb això dels treballs i els exàmens he anat malament de temps...però per fí les meves fotos de Sant Joan Despí

TROFEU ABELARDO TRENZANO

2009-07-10T07:00:00.000-07:00

El que puc dir de la cursa de dissabte passat, de Sant Pere de Ribes, és que des del meu punt de vista va ser una cursa molt dura, i finalment em va faltar energia per acabar-la. No va ser, ni molt menys que m'hagués rendit, sinó que simplement a les pujades em faltava una mica de força per a seguir al pilot (o als que ho aguantaven tot) perquè realment el pilot es va trencar molt.
Vull felicitar al Jose Antonio, que va aconseguir el que es va proposar: acabar una cursa tan dura com aquella, i a més es va classificar en un bon lloc. El Juande Gonzalez, també molt bé, ja que a pesar de les rampes que el van obligar a parar per a estirar, va aconseguir també aguantar fins al final. Els altres no ens hem de desanimar ni molt menys, ja que de debò que era una cursa forta: més de 130 km, amb relleu accidentat i molta calor...

Us dono ànims a tots per al campionat de Catalunya del diumenge; no patiu, que el Priorat "és bastant planet i sense gaires accidents geogràfics..."
Aguantarem tot el que podrem...!

Fins aviat companys!!!

SANT JOAN DESPÍ

2009-07-03T01:50:00.000-07:00

Hola de nou a tots els corredors i visitants;
per fi puc tornar a escriure una nova crònica, ja que torno a tenir una mica de temps lliure; perquè amb tot això dels exàmens i els treballs, la veritat és que havia deixat el blog una mica abandonat. Encara que no us ho cregueu, no he tingut gens de temps...
Bé, aquesta crònica l'escric amb moltíssima il·lusió, ja que és sobre la millor cursa que hem fet en la temporada (de moment) tot l'equip sencer. En primer lloc, ens hem de felicitar en tots els aspectes, ja que som un gran equip. I per a dir encara més, felicito a tots els grans corredors de l'equip pel gran treball que vam fer. Estic molt content!
Felicito al Juande per la 1ª posició, ben merescuda, ja que de debò que se la va currar moltissim; al Jose per la 2ª; i al Jordi per la 3ª (un autèntic espectacle). I també té la mateixa importància l'esforç del Lluís (les nombroses neutralitzacions d'escapada que va fer, i les estirades de pelotón quan calien); així com el del Dani, que també va ajudar molt amb els relleus a l'equip. Jo vaig fer el que vaig poder (no menys) i espero que d'alguna manera també hagi servit d'ajuda al treball en equip.
En la meva opinió va ser la cursa més espectacular de les que he pogut participar!!!
La veritat és que anima molt una victòria clara per equips, ja que te n'adones del valor i dels resultats dels entrenaments. Estic molt content de formar part d'un equip així.
Ara, això sí; a continuar entrenant, que encara queda molt per a fer!!!

Aprofitant, també m'agradaria puntualitzar un detall de l'organització que em va agradar un munt: tots coneixeu aquella sensació de calor seca, que fa agafar tanta set, que fins i tot penses que et desmaiaràs o bé et deshidrataràs (i més si estàs revolucionat i nerviós, corrent una cursa); i els bidons de la bici es van abuidant, i la poca aigua que hi queda està bullint... l'únic que penses en aquell moment és en les ganes que tens de descansar i de beure't una beguda ben bona i fresqueta... Doncs bé, aquest desig es va fer realitat gràcies a la bona organització de la cursa: tot just acabar-la ens esperaven amb una gran nevera plena de varietat de refrescos, ben frescos, al costat de la meta!!! I n'hi havia de sobres per a tots els corredors i més! Va ser tot un detall, i que bé que ens va anar! Ho agraeixo moltíssim.

Bé, ara només em queda donar ànims per a les properes curses, sobretot a l'equip, però també a la resta del pelotón! La primera és la de Sant Pere de Ribes, aquest dissabte, que pel que tinc entès és molt dura. Farem tot el que podrem, i espero que surti bé!!!
Ens veiem allà!

Antoni

2009-06-10T22:57:00.000-07:00

PLATJA D'EMPURIABRAVA

CONCENTRANT PER LA CURSA

Cursa Social de Montañana (Saragossa)

2009-05-17T07:20:00.000-07:00

Tan sols he acabat de dinar, ara havent arribat de Saragossa (bueno, de Montañana) i ja estava impacient per a escriure alguna cosa sobre la cursa...!
Doncs ha estat una cursa bastant atractiva pel nivell, per al recorregut d'uns 90 km, etc. Tot i que no tenia cap port de muntanya, però bé, potser ha estat un punt a favor per a mi per a poder mantenir-me al pelotón, ja que avui no em sentia realment fort; però tot i així crec que m'ha acabat sortint força bé. També ha estat un honor de que el Jordi, gran corredor del nostre equip, fes el 2n en la classificació general. I el Jose també ho ha fet molt bé, ha tastat unes quantes escapades, etc, etc, etc. donant la cara a l'aire!
El que realment m'ha satisfet molt també ha estat el fet i experiència de compartir el viatge amb molts companys del Terraferma, club on em vaig iniciar en l'aventura de la bici de carretera...
Grans companys com ara el Pere i l'Isaac que hem compartit viatge en la mateixa furgoneta, i altres grandissims companys com el Cleo, l'Ibán, el Jordi d'Alguaire, etc. que anaven en un altre vehicle (el cotxe del Cleo mateix, i altres en un altre cotxe). I també he conegut a un corredor a qui encara no coneixia: l'Alex, que la veritat és que m'ha semblat un paio divertit i força de la broma, cosa que dóna ànims abans de la cursa i caliu en acabada la mateixa cursa.
Total, que en general ha estat una gran i gratificant experiència.

Ara bé, com que tota experiència té les seves coses bones i algunes de dolentes, doncs no ens enganyem, aquesta també ha complert la norma...
Amb això no em refereixo a cap mal rollo ni cap "enfado" entre companys, sino a una cosa que potser encara pot arribar a ser pitjor, i crec que l'he d'explicar, de la mateixa manera que les coses bones, per acabar dient la veritat de tot: no ho explico per espantar a ningú de les curses, ni tampoc perque jo mateix estigui espantat perque són coses que sempre poden passar...
Em refereixo a una caiguda múltiple que hi ha hagut just a uns 250 metres abans d'arribar a meta; on tothom del pelotón estava lluitant per un sprint i per a defensar una posició lo més endavant possible, com passa al final de totes les curses. Doncs avui ha acabat d'aquesta manera: el cas és que algun corredor dels que esprintava ha brincat una mica de costat a costat, probablement per intentar de fer l'sprint amb més potència, i s'ha enganxat amb la bicicleta d'un altre corredor, acabant amb una caiguda que ha anat amb "efecte dominó" sortint perjudicats molts corredors dels que anaven al darrere. Jo mateix, realment l'he pogut esquivar per aquell puntet que em falta de potència a l'esprintada, cosa que m'ha fet quedar enrere alguns metres (servint aquests de distància de seguretat). La veritat és que hi deu haver alguna cosa que ha fet que tingui aquesta sort: digueu-ne atzar, digueu-ne com vulgueu... Però realment m'he salvat d'una bona caiguda, tot i que encara tinc al cap les imatges del corredor que n'ha sortit més perjudicat i ha xocat contra els baixos d'un cotxe que hi havia aparcat.
Espero que aquest corredor hagi estat ben atès i sigui menys greu del que a mi m'ha semblat. Realment hauria pogut acabar amb un final bastant tràgic perquè anavem pràcticament a 60 km/h esprintant, però pel que he vist (després d'haver acabat la cursa he passat pel lloc on s'ha produït la caiguda un altre cop), doncs el corredor parlava i es movia, és a dir que espero amb totes les meves forçes que tot hagi estat solament un ensurt i res més...
No vull que ningú s'espanti, ni molt menys, ja que aquestes coses no passen sempre a totes les curses; però jo si que m'he espantat perque ha estat la primera vegada que ho he vist... i de ben a prop que ho he vist.
Tot i així, les experiències bones que he explicat i també les que no he explicat per no fer un escrit de 25 pàgines de text, superen, i amb ganes, a les dolentes!
Espero que vosaltres també hagueu arribat contents a casa de la cursa d'avui!!!
Ens veiem ben aviat!

Antoni

DIES DE COMPETICIÓ

2009-05-15T15:42:00.000-07:00

Benvolguts lectors, en aquest escrit, a diferència dels altres parlaré d'una cursa que encara no hem fet, i farem aquest diumenge. Es tracta d'una cursa social que es fa a Saragossa (no sé d'on es surt exactament, però aquest cop hi vaig amb el Jose i el Jordi, és a dir que no crec que ens perdem). La cursa serà d'uns 90 km, però tot i així no crec que sigui de dificultat extrema, ja que m'ha dit el Jose mateix que és bastant planeta de recorregut i té escasses altimetries a destacar (una rampa més o menys a la meitat del recorregut d'1 km aproximadament). A simple observació no em fa massa por, però això ja ho veurem diumenge...
Serà el primer cop a la vida que corro a fora de Catalunya, per tant també serà el primer cop que no veuré als Mossos d'esquadra controlant la cursa (m'imagino que d'aquesta tasca se n'encarregarà la Guardia Civil). Bé, es pot dir que canviaran almenys aquests detalls, però també suposo que l'ambient en general canviarà (tant de bo hi hagi un bon públic animant, i creant un caliu "maño" a la cursa). Ja us ho explicaré, ja que aquestes noves experiències em fan molta il·lusió. A veure si els que hi anirem del nostre equip hi anem amb ganes i ÀNIMS!!!
L'explicació de que anem a aquesta cursa i no a la de Berga-Sant Boi és perque a nosaltres no ens la deixen córrer aquella, ja que és per a sub-26 anys segons tinc entés... Una llàstima, perque segur que us hauriem arrasat per allà! jejeje...!!!

I bé, doncs aprofitant la crònica m'agradaria dir-li una cosa a l'Alfons: Tio, que t'intento de respondre els comentaris que m'afegeixes al blog, però quan clico a sobre del teu nom no m'apareix cap blog!!! No em deixa respondre't el comentari! Per cert, amb allò de la roda bona al port de muntanya tenies raó eh! Vaig arribar just després de tu! Osti, ni intentant-ho no et vaig poder atrapar al port, ets bastant bon escalador en ports llargs eh! ANIM també i a continuar entrenant!!!
Bueno pelotón, ens veiem amb tots a la pròxima cursa nostra: la d'Ampuriabrava!!

Fotos de Banyoles i cursa de Porqueres

2009-05-10T01:45:00.000-07:00

Unes fotos. Suposo que la mare fa el que pot per ser una bona reportera...ejem...però sempre se li trenca la càmera...

LA CURSA DE PORQUERES

2009-05-10T00:24:00.000-07:00

La veritat és que estic molt content! Ha estat la primera cursa d'amateur de la temporada que he aconseguit d'arribar a meta!!! Va ser una gran il·lusió, i al tornar a Lleida vaig estar tot el viatge feliç i content i bueno... encara ho estic ara! Tot i així també va ajudar la permissivitat dels àrbitres, que van deixar un munt d'estona per a continuar la cursa. Clar que el Juande i el Jose Gonzàlez quan vaig arribar jo ja feia almenys mitja hora que havien arribat, però bueno, ells encara estan a un nivell molt superior al meu, les coses com siguin... El que em va fer sentir molt bé va ser la il·lusió de la primera persona que em va felicitar quan vaig arribar a meta: el Jose, director del nostre equip i gran ciclista; i de la segona persona que em va felicitar: la meva mare, que fins i tot va pujar a rebre'ns a l'arribada al port de Rocacorba (final de la cursa) amb les dones dels companys d'equip; o sigui que feu-vos el càrrec de que si no hagués arribat a dalt, ma mare se n'hauria anat potser una mica desilusionada (sort que amb grans esforços i treballs ho vaig acabar aconseguint).
Pel que fa a la cursa: el relleu és bastant castigador: des de la sortida uns quants trenca-cames de puja i baixa que "t'estoven" ja una mica les cames. Es va correr molt, per tant em vaig despenjar de la "cabeza" del pelotón en una d'aquestes pujades. Però jo "erre que erre" tirant amb una grupeta que anava també molt ràpid. Fins arribar al km 60, on hi havia un repetxo amb unes pendents fortíssimes i em va castigar molt les cames...
En arribar a dalt vaig continuar jo amb un altre tio d'aquella grupeta, ke els altres se'ns van escapar!!! tiraven molt encara eh... I llavors tot de trencacames també fins arribar al peu del port, lloc on aquest tio se'm retira de la cursa i agafa direcció banyoles... Llàstima per ell perque darrere nostre encara venien dues grupetes (en la primera, la que em va agafar hi havia l'Alfons i el Miki, que ens va donar aigua a tots: em van aconseguir d'agafar en l'inici de pujada del port i vam acabar la cursa) (jo vaig voler continuar perque és el que vaig pensar: si em retiro i resulta que encara hi ha gent al darrere meu... NO!!!). I bueno, de la pujada del port... molt dura eh, sobretot venint amb les cames destrossades de tota la cursa i del famós repetxo del premi de muntanya. El port feia uns 1o ó 11 km des de l'inici de la pujada fins al final, amb uns percentatges que a trossos es complicaven una mica: se'm va fer molt dur, però vaig arribar!
I bueno, més o menys la idea de la cursa és aquesta.
Ara voldria felicitar al Juande i al Jose per les seves posicions i sobretot al Jose pel gran esforç que va fer i el sofriment que va saber aguantar!
El Jordi segur que si no se li hagués trencat la cadena també s'hauria marcat una bona posició el tio, que esta valentissim. I el Dani està també més valent del que em pensava eh, que també ho va aconseguir: Felicidades Dani! Poc a poc va progressant.
I molt important: Ànim Lluís, que poc a poc ho estas agafant, a tirar endavant.
Bueno, em penso que ja ho he dit tot!!
Ara mateix he de marxar a portar els gegants, que també faig de geganter ara a la festa major de Lleida!!
Fins aviat companys!!!
Antoni

2009-05-01T15:44:00.000-07:00

Avui hem disputat la cursa d'Alcanar!
El que en puc dir és que ha estat una cursa força dura per a mi, i suposo que per als altres també, encara que els grans del meu equip ho han fet molt bé!
El Juande ha fet el 4rt; osti ens ha fotut una bona demostració el tio... Avui ha estat ell qui ha ensenyat als russos que aquí al nostre país també hi ha gent amb nivell!!! I lo més important: demostrar que hi ha gent que és capaç de compaginar els seus entrenaments amb un treball d'almenys 8hores diàries i sobrepassar els resultats d'altres persones que dediquen la seva vida exclusivament als entrenaments i amb la més estricta preparació!!! Chapó Juande!!!
El Jordi bé, molt bé per ser que ha sofert una caiguda: ha pogut remontar, encara que m'imagino que la caiguda li ha fet perdre lo seu de temps (ja ho dic per experiència meva pròpia, de quan vaig caure jo a la 2ª cursa de sabadell: una caiguda fa perdre temps i moral; i això encara rai si és una caiguda lleu), però vaja, tot i així ha quedat en una posició més que acceptable.
El Jose anava molt bé: ja m'ha comentat que se sentia fort avui, i jo mateix ho he pogut comprovar quan passava per meta: el locutor de la cursa estava dient "els Germans Gonzalez estan a 20 segons de l'escapada de cap de cursa i sembla que l'agafaran..!" m'ha pujat un munt la moral sentir això pels altaveus de la cursa mentre jo encara disputava, passant per meta ja mig despenjat del pelotón!!! Tot i així, ja cap al final de la cursa, en una de les estirades fortes que es feien en un "repecho" se li han trencat els pinyos de la bici, de tal manera que ni es podia pedalar. Això ha estat una bona putada, però bueno, coses d'aquestes no són d'extranyar en el món del ciclisme...
El Lluís ha començat bé la cursa, i fins i tot es mantenia al davant del pilot, cosa que per a mi encara és força difícil inclús en els primers quilòmetres de cursa! Poc a poc va recuperant la seva forma física i estic segur de que aviat mateix començarà a acabar les curses... Adelante Luís!!
I jo, per últim... doncs que direm... he anat aguantant al pilot durant 4 ó 5 voltes (o 4 i mitja); i al final, després de ser víctima d'un tall del pelotón sense ni adonar-me'n, m'he enganxat en una grupeta que erem 3, dels quals un ha volgut tirar molt, jo l'he intentat de seguir i l'altre se'ns ha despenjat... I al final m'he despenjat jo del que ha fotut l'estirada: o sigui que ens hem acabat separant sense opció a fer-nos els relleus: el pitjor que podia passar, ja que un tio sol no tira tant (bueno ja ho tindreu comprovat això) Total, que al final la policia m'ha fet plegar QUAN ENCARA NO M'HAVIEN DOBLAT els corredors del davant de tot de la cursa i això m'ha fet bastanta ràbia ja que només quedaven dues voltes i poc més per acabar... Potser sí que m'haurien acabat doblant (o segurament sí); però jo com que de vegades sóc una mica tossut per plegar ja que els meus objectius es basen en aconseguir d'acabar alguna cursa (de moment) doncs m'ha irritat una mica que em féssin plegar bastant abans de veure com la moto de la policia del davant de la cursa vingués per darrera meu... Pero bueno, suposo que són les regles del joc, i ens hi haurem d'adaptar!!!

Una abraçada a TOTS els del meu equip i també a les amistats que estic fent per aquí al pelotón: Alfons, Miqui, Fransesc, Xavier, etc., etc., etc.

ENS VEIEM LA SETMANA QUE VE A LA CURSA DE "PORQUERIES" (GIRONA) jejeje
CUIDEUVOS MOLT COMPANYS!!!

LES CORTS

2009-04-20T12:29:00.000-07:00

Les Corts 19-abril-2009

Una gran cursa la d'ahir a Barcelona. Per explicar-vos una mica l'experiència, doncs... molts nervis... No sé què era el que em passava, però la veritat és que abans de començar la cursa estava tant nerviós que fins i tot em marejava... Però aleshores quan vaig començar a escalfar se'm va anar passant aquell mareig. Estavem tots a punt: el Jose, el Juande, El Jordi, el Dani, el Lluís (que va estrenar temporada ahir) i jo.
Un cop van donar la sortida es va arrancar. bastant fort i es van anar fent les primeres voltes a un ritme fortot, però al principi assequible per a mi, ja que el cansament pulmonar que acumulava a la pujada el reposava a la baixada del passeig que conformava el circuit; la veritat és que això era un punt a favor per al tipus de cursa que és. Vaig anar resistint al mig del pelotón uns 40 kilòmetres sense problemes (la cursa tenia 90 kilòmetres), però a partir d'aquí, als sprints que s'havien d'anar fent, els ciclistes van aconseguir de posar-me a la cua del pelotón, lloc on segons m'heu comentat es pateix un munt. Vaig aguantar una quinzena de quilòmetres més a la cua del pelotón, mentre el Jose i el Juande estaven donant guerra pel capdavant de la cursa; i a partir d'aquest punt, en un hachazo que es va fotre perque tocava sprint, em vaig despenjar uns 12 ó 13 metres del pelotón, que vaig intentar de recuperar donant tot el que podia, però no sé que collons em passava que se'm taponaven les vies respiratòries (o almenys era la sensació que tenia) i em faltava oxigen; i llavors ja no vaig poder tornar a agafar al pelotón. Però no em volia retirar i vaig voler aguantar fins que em van doblar: vaig haver d'abandonar legalment la cursa al kilòmetre 61 de cursa...!
La veritat és que admiro el paper que són capaços de donar els meus companys d'equip, ja que un cop ho pots sentir de dintre i viure la situació en primera persona, te n'adones de la dificultat i de la increible duresa que pot arribar a tenir el ciclisme de carretera.
Torno a remarcar: un gran paper els meus companys: el Jordi va quedar tercer!!! El tio està super ben preparat, i a més a més té la picardia per saber quan ha d'esprintar i quan ha de recuperar forces, perque també va guanyar algun sprint! El Juande i el Jose van quedar un pelet mes enrere que el Jordi, però el que van fer va ser una passada: al Juande se'l veia tot el rato per endavant i es va ficar en no sé quantes escapades; i el Jose també es va posar en almenys un parell d'escapades... Déu ni do els germans González...! Són mítics. El Lluís i el Dani no ho van fer pas malament, més o menys van fer el que vaig fer jo. Tot i que penso que el Lluís no ha fet gaires kilòmetres en aquesta pretemporada per alguns problemes que ha tingut, però estic segur que quan s'hi posi en serio farà uns papers més que destacables.
En definitiva, una gran carrera i una molt bona experiència, tant per a mi com per a tot l'equip en general. Estic molt content de progressar a dintre d'un equip així, i segur que de bones curses ja en farem ja...!
Cuideu-vos molt i entreneu amb ganes!

2009-04-11T02:01:00.000-07:00

Hola a todos los visitantes;
me llamo Antoni Carulla y este va a ser mi blog, en el que voy a hablar de mis batallas en las competiciones de ciclismo en carretera que estoy viviendo con mi equipo.
Lo más importante para mí, es empezar a hablaros de mi equipo; un equipo que se ha formado este año en Lleida, y del que estoy muy orgulloso porque realmente hay corredores que han sido, son y seran un mito para el ciclismo de carretera.
También estoy realmente agradecido a mi equipo por el hecho de que me hubieran acogido en él, y me dieran una gran oportunidad, que des de que empecé a andar con la bicicleta ya hace años había deseado tener; una oportunidad que no había tenido hasta ahora, y que va a permitir probarme a mí mismo y probar mi progresión de nivel encima de la bicicleta frente a grandes corredores del ciclismo amater, e incluso a algunos corredores profesionales.
Esta gran oportunidad que no había tenido nunca y ahora la tengo gracias a mi equipazo no tiene precio.
Ahora me voy a marcar varias metas; pero la primera a tener en cuenta es la de tirar adelante y tener un buen comienzo, ya que los principios suelen ser duros; y sobretodo ir subiendo el nivel progresivamente para coger el de los grandes corredores de mi equipo.