EL PATIMENT DURANT UNA CURSA

Encara que tots els corredors patim durant una competició, cadascun pateix d'una manera diferent.
Hi ha, en primer lloc, els més forts, bons o "super classes", que el seu patiment es tracta en donar-ho tot per entrar a l'escapada bona, i un cop allà, seguir-ho donant tot i més per a intentar guanyar la cursa.
Després també hi ha el terme mig, corredors entrenats i forts, realment atletes sobre rodes, que entrenen molt bé i tenen un físic bo per a aguantar qualsevol cursa entrant en una bona posició, però amb poques opcions per a guanyar la carrera, o pràcticament cap opció. Aquest segon grup es divideix en dos: a) els que treballen per a l'equip i aconsegueixen d'ajudar al "cap de files" del seu equip, fent d'espasa o contratacant els atacs d'altres equips, o simplement protegint al seu propi cap de files del vent per a mantenir-lo durant bona part de la cursa en una bona posició; i b) els que es volen reservar per a fer el seu "puestecillo", o simplement anar còmodes durant la carrera per a patir el mínim possible i veure el que es pot fer els darrers kilòmetres de cursa (aquests desaprofiten una mica el seu valor com a corredors).
I finalment hi ha un altre grup, que és el que comprèn els corredors que també entrenen i intenten fer les curses lo millor que poden; però els falta un punt de gas per a mantenir-se a les bones posicions del pilot o de qualsevol intent d'escapada durant molta estona. Aquest grup més anònim de corredors, els quals solen estar poc nombrats (o gens) pels speakers, pateixen, o més ben dit, patim igual que qualsevol altre corredor que estigui pel davant, independentment del que vulgui entendre la gent de fora. També intentem d'ajudar a l'equip als moments que podem: ens deixem la pell per procurar rodar al davant el màxim d'estona possible, contraatacar atacs de ciclistes d'altres equips i intentar llençar així als nostres companys d'equip a l'escapada bona, que de vegades és la que es provoca al neutralitzar un atac agafant-lo de roda i quan llavors aprofita algun altre oportunista per a rematar i atacar quan estan ofegats els del primer atac i el que ha contraatacat posant-se a roda imposant que frenin o desisteixin els que han atacat primer. Evidentment, a les tres vegades de fer aquests contraatacs, lo més normal es que estiguis una mica tocat; i quan rebentem, ja no podem rodar més pel davant.
A la cursa d'aquest diumenge, Festes del Tura d'Olot; no va ésser excepció de veure'm en aquest darrer grup de corredors, va ser tot un "quiero y no acabo de poder". Vaig patir molt i vaig arribar mort a meta. De fet, potser va esser la cursa en que he patit més de l'any. Posaria la mà al foc que vaig patir igual o més que vosaltres, els que vau arribar més per davant, però em va faltar aquest punt de gas que he esmentat.
Al principi de la cursa intentava rodar pel davant, fins que no em vaig poder mantenir més en aquells llocs privilegiats. També anava per a caçar i perseguir els primers atacs de la jornada. Saltaven pel còrner esquerre i jo em posava a perseguir; de seguida quan em veien a roda afluixaven, i llavors aprofitaven els oportunistes del còrner dret del pilot per a atacar, als quals també vaig perseguir durant unes fraccions de minut i ens caçava de nou el gran pilot. Inmediatament tornaven a saltar nous aspirants a una escapada, no hi havia qui respirés. A la de quatre o així, ho vaig intentar també, però el meu cos no va poder i no els vaig poder agafar de roda perquè encara anava ofegat del contraatac anterior (lògicament ho vaig intentar perquè em vaig trobar en un lloc adequat per a fer-ho: davant del pilot; però no hi va haver èxit). Aleshores, quan em vaig quedar de roda dels corredors d'aquest atac; un company em va fotre un crit diguent-me "això de que et quedis de roda no pot passar!". Doncs si llegeixes aquest escrit, ja pots creure't que sí que pot passar, perquè era la quarta vegada que intentava de donar la cara perseguint als rivals que s'escapaven i hi havia tan poc marge de temps que anava ofegat. Així, que tan si em comprens com si no, va passar i no vaig tenir força per a perseguir-los, però mira-t'ho pel cantó bo: les tres vegades anteriors si que els vaig agafar, i en aquesta última no, però em vaig obrir i et va servir d'oportunitat per a poder agafar-los (em sap greu que aquesta no hagués sigut l'escapada bona) però almenys ho vaig intentar.
Després de tot, encara que hi hagi diferents tipus de corredors, el que vull donar a entendre és que els que ho intentem i petem també patim igual que els que ho intenteu i podeu pel fet de tenir més gas o estar més forts. El que també sap greu és que algun company et faci un plan d'indiferència una estona després d'acabar la cursa perquè vegi que t'has quedat tot i haver-ho intentat.
Per altra banda, vull agraïr al gran company d'equip que em va ajudar a l'arribar a meta a recuperar-me del mareig o el "chungo" que tenia per l'esforç fet. Ell és un dels que mantenen la classe que tenen com a corredors a l'hora de tractar amb els seus companys, siguin més bons o més dolents com a corredors. Penso que molts ciclistes que també tinguin classe corrent haurien de seguir el seu exemple i aprendre aquest altre tipus de classe, la del respecte i el tracte als companys de l'equip o del pilot.
Que hi hagi salut;
Antoni