AQUELLS DURS INICIS...

Hi havia una vegada un noi, de vint-i-dos anys d'edat, que sempre havia tingut la bicicleta al seu cap; tot i que no sempre amb una mentalitat competitiva, sinó més aviat com una afició arrelada i agafada del seu padrí per part de pare, des de feia ja molts anys...

En aquell moment, ja més actual (l'estiu de l'any 2008), aquell jove lleidatà es trobava treballant en una pizzeria de la seva ciutat, ja que, a causa de la crisi que encara tenim, no hi havia feina relacionada amb els seus estudis. Però aquest no és el fet important. Aquell esportista inexpert treballava repartint les pizzes a domicili amb una bicicleta que, si bé tenia un motor elèctric (que tampoc servia de gaire), a ell tant li feia, i ni tan sols endollava la bicicleta al carregador, ja que la seva valentia confiava que les seves cames eren prou fortes com per arrossegar els vint quilograms que pesava la bicicleta més el pes de les pizzes, begudes, etc. fins a l'indret que fos necessari de la ciutat de Lleida, ni que per arribar-hi convingués passar pel carrer més costerut de tots.

A diferència dels altres estius i temporades que aquell jove havia estat treballant, el fet de fer-ho amb una biciclet el va fer reflexionar sobre una idea que ja tenia al cap feia temps, ja que ell mai havia comptat amb l'empenta dels seus pares per tirar-la endavant: comprar-se una bicicleta més adequada que aquella Bonnie de ferro colat de tota la vida per poder entrenar i provar-se, per fi, al món de la competició.

El seu objeciu era clar: mantenir aquella feina temporal, com totes les que havia tingut per tal de poder subsistir durant el curs acadèmic, un temps més que els altres anys, ajustant fins just abans que vinguessin les èpoques d'exàmens, per tal de tenir prou estalvis i poder, així, regalar-se a ell mateix una "burra" de carretera pel seu 23è aniversari, del 18 d'octubre de 2008.

I així mateix ho va aconseguir, tot i que la bicicleta no li va arribar fins a principis de novembre. A partir d'aleshores, aquell jove innocent que no sabia ni on es posava, va començar a compaginar els entrenaments amb els seus estudis: primer pel seu propi peu, per tal de no quedar malament en començar amb un grup d'entrenament format per altres ciclistes; i a continuació, amb els ciclistes del club Terraferma, de la ciutat de Lleida. Com anècdota divertida, no cal deixar de banda el seu primer dia d'entrenament amb un grup de ciclistes de carretera que, per por i precaució, va ser amb el grup dels avis d'aquell mateix club. Si bé hi havia també alguns joves, la colleta estava formada majoritàriament per homes que travessaven la barrera dels seixanta. Va ser tot un espectacle! Fins a Bellpuig i tornar (tot pla), i amb un ritme completament suau i assequible, el qual justificaven amb la frase de: "noi, és que nosaltres en sabem molt, de dossificar-nos". Ara bé, el més bonic va ser l'esmorzar: allà sí que es va notar el companyerisme d'una "grupeta" de diumenge, amb bon rotllo i ganes de passar moltes bones estones junts; just el perfil de colla ciclista en què jo vull acabar quan arribi a la jubilació!

En veure que necessitava anar amb gent més jove i amb més ganes d'entrenar per competir, aquell jove principiant es va col·locar al grup fort del club ciclista. Era un grup format per menys corredors, però tots ells tenien un nivell que, als seus ulls d'aleshores, semblaven professionals! Eren tots uns guerrers, d'entre vint i quaranta anys, prims, atlètics, àgils i forts a més no poder... quin nivell! sí senyor!! era el grup que necessitava aquell noi que volia començar a competir i debutar a principis de la temporada 2009! En aquell grup s'aprenia ràpidament a circular en pilot, a fer relleus i anar "a roda", a pujar els ports a 190 pulsacions per minut assumint el patiment com es pogués, i a descendre les perillosíssimes baixades a velocitats superiors als 75 km/h. Amb unes altres paraules: s'aprenia a ser un competidor.

La temporada començava el febrer de 2009 i, tot i que aquell noi, ja de vint-i-tres anys en aquells temps, va fer una cursa social a Tortosa, la qual va ser la primera cursa ciclista de la seva vida, el debut real va ser la següent setmana a l'Hospitalet de Llobregat, amb el conegudíssim, prestigiadíssim i duríssim "Gran Premi d'Inauguració". Es tractava de la primera prova de l'any del calendari català de la categoria més dura a nivell amateur: èlit/sots23. Aquella cursa obria la temporada d'aquesta categoria del ciclisme de carretera català, i la segueix obrint si no han canviat les coses actualment.

Pel que fa a la cursa, pròpiament dita, gairebé res: "poca cosa més que les duatlons populars que es fan avui dia..." i un xurro!!!  Allò era una autèntica lluita de Gladiadors, Mercenaris, Gals, Titans i Vikings tot barrejat!!!

Traduint-ho una mica als temps actuals: hi havia corredors francesos, russos, bascos i els millors catalans, tots junts! Pràcticament, l'èlit de totes aquestes "nacions" es trobava allà, a punt per prendre la sortida en una competició en què aquell jove inexpert lleidatà també havia de participar!

El valent no es va deixar intimidar ni per les procedències dels ciclistes, ni per les venes que se'ls marcaven a les cames, ni per les caríssimes bicicletes que duien, ni per la serietat que imposaven els seus equips amb cotxes bons, directors d'equip exigents, etc.; ni tan sols per les característiques de la cursa que començava al cap d'uns minuts: uns 130 km, amb un port de muntanya duríssim, d'uns 10 km de llarg, que tenia lloc transcorreguts escassos dotze quilòmetres després de la línia de sortida.

Què va passar? Simplement, que el nivell era molt més alt del que aquell jove veia als del grup fort del club ciclista de Lleida que, en un principi, li van semblar professionals.

Els professionals eren en aquesta cursa? Doncs tampoc, eren amateurs!!

Aquell dia, el nou competidor Lleidatà, protagonista d'aquesta crònica, es va endur una bona benvinguda al món del ciclisme; per ser exacte, allò que la seva mare li ha anat dient en moltes ocasions com altres curses frustrades: "Toni, avui t'has endut una cullerada del xarop de la humiltat".

El jove es va despenjar del pilot a la meitat del port de muntanya, és a dir, cap allà al km 18 d'una cursa que en tenia 130! I encara no és tot: al capdamunt del port (km 22 de carrera, aproximadament), els àrbitres el vàren fer plegar: li varen anotar el número de dorsal i el van desqualificar de la cursa, ja que s'havia despenjat cinc minuts del cap de cursa (de la "tète de la course", com diuen els francesos al Tour).

Conclusió: d'una cursa de 130 km, va aguantar-ne només 22, després de tot el que havia entrenat i tota la il·lusió i, per què no dir-ho, diners que hi havia invertit... (continuarà)

LA CARRETERA ÉS INJUSTA, MOLT INJUSTA

Pagaria el que fos per no haver d'escrire aquesta crònica, però el temps no pot tirar enrere per evitar els accidents i em veig moralment obligat, per allò que va passar diumenge, a escriure unes paraules dedicades a un company a qui sempre trobaré a faltar a les marxes i altres curses relacionades amb el món de la bicicleta...

Eren les 14:50 del diumenge quan jo entrava per la porta de casa amb la meva bicicleta de carretera i tots els "trastos" de competició que duia a la bossa. Poc després que la meva mare em preguntés com m'havia anat la cursa de la qual venia, el meu telèfon mòvil començava a sonar... era la meva tieta de Vallfogona de Balaguer. El primer que em va preguntar era si estava bé i si havia sortit a entrenar aquell matí d'abans d'ahir. Jo li vaig contestar: "acabo d'arribar a casa, tieta; per què? ha passat res?" i ella em respongué: "fa poca estona han atropellat un grup de quatre ciclistes molt a prop de Vallfogona, a la carretera C13, just al costat del restaurant Espígol; estava molt preocupada perquè no fossis tu un d'ells..." Aleshores tan sols em va entrar la notícia per les orelles com si fos un succés llunyà, pensant que jo ni coneixeria aquells esportistes i sense saber-ne ben bé les conseqüències, tot prestant-li poca atenció, ja que el d'atropellar ciclistes és un fet que, desgraciadament, passa molts cops. Només li vaig respondre: "No, tieta, gràcies a Déu no hi era jo, estigueu tranquils".

La meva obligació, com a ciclista, hauria estat assabentar-me, durant la mateixa tarda del diumenge, de qui eren aquells ciclistes i a veure què havia passat exactament; però sense entrar-me al cap que jo els podia conèixer, vaig decidir reposar per la cursa que havia tingut, ja que m'havia aixecat molt matí. A la nit vaig saber que eren de Balaguer i dos d'ells havien mort, i que un altre estava ferit greu; però encara no sabia qui eren.

Finalment, dilluns (ahir) al migdia vaig voler mirar la notícia al diari i va ser llavors quan em vaig veure enfonsat. En llegir els noms me'n vaig adonar que coneixia perfectament els ciclistes morts. Evidentment, els coneixia del "mundillo" d'aquest gran esport. Pere Pedrosa i Juan Alcázar. A en Pere no el coneixia en persona, però sí que he entrenat diverses vegades amb el seu germà quan venia amb els del club Terraferma; però el Juan era un bon col·lega meu... el vaig conèixer a la duatló d'Agramunt, i recordo que ell va pujar al podi de veterans! Un home senzill, bona persona i molt bon company de tots els altres ciclistes; tenia quaranta anys, però n'aparentava pocs més de trenta i encara tenia corda per seixanta més.

La meva sensació és d'impotència en haver sabut com dos homes a qui jo coneixia, no gaires anys més grans que jo i forts com un roure han perdut la vida en un fatal accident quan ells circulaven correctament i de forma completament legal per una carretera on jo també hi acostumo a entrenar -almenys fins ara-, tot practicant el nostre esport i entrenant un matí de diumenge amb tota la il·lusió del món per fer un bon paper a les grans marxes cicloturistes del calendari.

Però hi ha coses que aconsegueixen que encara em sàpigui més greu l'accident en particular i aquesta mena d'accidents en general. Com ara que, ahir mateix, també vaig voler buscar la notícia a través d'internet per coneixer-ne més bé els detalls i vaig fer cap a un fòrum -no vull dir-ne la direcció- en el qual un senyor, que era de la província de Barcelona, va posar-hi un comentari dient: "Quatre ciclistes?? a saber com anaven...". El cas és que hi ha conductors que directament ens culpen a nosaltres perquè ens tenen ràbia; se senten molestos quan ens veuen per la carretera o bé es posen nerviosos atès que han de fer el "gran esforç" d'efectuar un adelantament amb el cotxe per passar-nos.

Completament d'acord estic en què desconec les causes de la gran majoria d'aquests accidents, per això no m'atreveixo mai a culpar ningú d'entrada. Tampoc sé exactament com va tenir lloc aquest cas concret, ja que no hi era present -i gràcies a Déu- perquè si hi hagués estat, hauria sigut també amb la meva bicicleta, com a ciclista. Però el que sí conec són algunes circumstàncies que realment ajuden a deduir fets i a reflexionar, a reflexionar-hi molt. Aquest era un grup format per ciclistes experimentats, ja no només per l'edat, sinó per l'experiència que tenien sobre la bicicleta i la circulació per carretera: feia molt temps que es dedicaven a la bicicleta (entrenaments, marxes, competicions, etc.) i ja no eren noiets de divuit o vint anys dels que no saben veure el perill enlloc; tampoc eren pas homes vells que surten a la carretera i ja no poden guardar l'equilibri circulant de manera recta... El que jo coneixia més, el Juan, era un home jove que també havia competit a ciclisme amateur al passat, quan es trobava a la seva dècada dels vint als trenta anys; ara tornava a córrer en unes altres categories i us puc assegurar que estava tip de fer quilòmetres, tots amb prudència i precaució.

En aquest cas, el jovenet i poc experimentat era el conductor del turisme, que encara tenia dinou anys i menys d'un any d'experiència amb el carnet de conduir. Com he dit, jo no vull opinar mai directament sobre la culpabilitat de ningú, entre d'altres coses, per això no vaig voler estudiar per jutge; però veient que l'accident va tenir lloc en una gran i llarga recta com aquella, on la visibilitat és excel·lent i la velocitat hi està limitada a 80 km/h, si aquell vehicle va atropellar els quatre ciclistes tenint el Sol de cul, pràcticament juraria que el problema tècnic no ha estat per part dels conductors de les bicicletes, independentment de si anaven o no en paral·lel -que per cert, està legalment permès, de circular-hi-. Jo em conec tantes característiques d'aquesta carretera perquè hi he passat moltíssimes vegades amb la meva bicicleta, com he dit abans; però també conduint el cotxe, i mai hauria dit que podria passar un accident així precisament en aquell tram de la via...

Així que, amb tots els respectes, agrairia moltíssim a tota la gent que estigui desvinculada de les dues rodes, que, en sentir una tràgica notícia així, no culpés d'entrada als ciclistes, sobretot si no es coneix ni la situació, ni la carretera, ni l'experiència que tenien ells en circular per les vies públiques.

Però encara agrairia molt més que, cada cop que vegeu un ciclista per la carretera, el respecteu completament, us espereu darrere d'ell si és necessari per poder-lo adelantar amb seguretat i penseu que heu de deixar la distància suficient de separació entre el vostre vehicle i ell sempre que sigui possible. El ciclisme ja és un esport prou dur per sí mateix, és la seva gran condició; no cal que ara el convertim en un esport mortal.

Moltes Gràcies.

Per cert, és molt diferent llegir al diari que ha mort un ciclista que ni et sona i viu molt lluny de casa teva, que no pas llegir que ha mort un ciclista a qui coneixes personalment i és company teu de marxes i competicions; a banda del sentiment per ell, t'adones que la mort és molt més a prop del que et penses.

Jo he fet moltíssims quilòmetres per carreteres amb les meves bicicletes i molts cops he tingut ensurts perquè alguns cotxes que m'adelanten no guarden la distància suficient i passen massa ràpid; des de dins el cotxe no es deu notar res, però com a ciclista us puc assegurar que només la bufada d'aire que em llença el cotxe en passar-me a 20 cm del meu colze, si va ràpid, pràcticament em desequilibra per fer-me caure a l'asfalt. Reconec que tots hauríem de tenir el respecte que mereix la carretera i, sobretot, les vides que hi circulen.

Ja no es tracta només d'especular a veure si critiquem els ciclistes o els conductors...

Per què hauria de deixar la meva passió, el meu esport de tota la vida i que també practicava inclús el meu avi quan era un jove, la meva gran afició i el meu modus vivendi dels diumenges si sabés del cert que jo circulo adequadament i els conductors dels altres vehicles també ho fan???

Gràcies de nou;

Toni.

Expresso tot el meu condol i dedico aquesta crònica a les famílies de Juan Alcázar i Pere Pedrosa, especialment a la gent que coneixia de la família del Juan: Isa, Patricia i Sandra, la seva filla.