LA CARRETERA ÉS INJUSTA, MOLT INJUSTA

Pagaria el que fos per no haver d'escrire aquesta crònica, però el temps no pot tirar enrere per evitar els accidents i em veig moralment obligat, per allò que va passar diumenge, a escriure unes paraules dedicades a un company a qui sempre trobaré a faltar a les marxes i altres curses relacionades amb el món de la bicicleta...

Eren les 14:50 del diumenge quan jo entrava per la porta de casa amb la meva bicicleta de carretera i tots els "trastos" de competició que duia a la bossa. Poc després que la meva mare em preguntés com m'havia anat la cursa de la qual venia, el meu telèfon mòvil començava a sonar... era la meva tieta de Vallfogona de Balaguer. El primer que em va preguntar era si estava bé i si havia sortit a entrenar aquell matí d'abans d'ahir. Jo li vaig contestar: "acabo d'arribar a casa, tieta; per què? ha passat res?" i ella em respongué: "fa poca estona han atropellat un grup de quatre ciclistes molt a prop de Vallfogona, a la carretera C13, just al costat del restaurant Espígol; estava molt preocupada perquè no fossis tu un d'ells..." Aleshores tan sols em va entrar la notícia per les orelles com si fos un succés llunyà, pensant que jo ni coneixeria aquells esportistes i sense saber-ne ben bé les conseqüències, tot prestant-li poca atenció, ja que el d'atropellar ciclistes és un fet que, desgraciadament, passa molts cops. Només li vaig respondre: "No, tieta, gràcies a Déu no hi era jo, estigueu tranquils".

La meva obligació, com a ciclista, hauria estat assabentar-me, durant la mateixa tarda del diumenge, de qui eren aquells ciclistes i a veure què havia passat exactament; però sense entrar-me al cap que jo els podia conèixer, vaig decidir reposar per la cursa que havia tingut, ja que m'havia aixecat molt matí. A la nit vaig saber que eren de Balaguer i dos d'ells havien mort, i que un altre estava ferit greu; però encara no sabia qui eren.

Finalment, dilluns (ahir) al migdia vaig voler mirar la notícia al diari i va ser llavors quan em vaig veure enfonsat. En llegir els noms me'n vaig adonar que coneixia perfectament els ciclistes morts. Evidentment, els coneixia del "mundillo" d'aquest gran esport. Pere Pedrosa i Juan Alcázar. A en Pere no el coneixia en persona, però sí que he entrenat diverses vegades amb el seu germà quan venia amb els del club Terraferma; però el Juan era un bon col·lega meu... el vaig conèixer a la duatló d'Agramunt, i recordo que ell va pujar al podi de veterans! Un home senzill, bona persona i molt bon company de tots els altres ciclistes; tenia quaranta anys, però n'aparentava pocs més de trenta i encara tenia corda per seixanta més.

La meva sensació és d'impotència en haver sabut com dos homes a qui jo coneixia, no gaires anys més grans que jo i forts com un roure han perdut la vida en un fatal accident quan ells circulaven correctament i de forma completament legal per una carretera on jo també hi acostumo a entrenar -almenys fins ara-, tot practicant el nostre esport i entrenant un matí de diumenge amb tota la il·lusió del món per fer un bon paper a les grans marxes cicloturistes del calendari.

Però hi ha coses que aconsegueixen que encara em sàpigui més greu l'accident en particular i aquesta mena d'accidents en general. Com ara que, ahir mateix, també vaig voler buscar la notícia a través d'internet per coneixer-ne més bé els detalls i vaig fer cap a un fòrum -no vull dir-ne la direcció- en el qual un senyor, que era de la província de Barcelona, va posar-hi un comentari dient: "Quatre ciclistes?? a saber com anaven...". El cas és que hi ha conductors que directament ens culpen a nosaltres perquè ens tenen ràbia; se senten molestos quan ens veuen per la carretera o bé es posen nerviosos atès que han de fer el "gran esforç" d'efectuar un adelantament amb el cotxe per passar-nos.

Completament d'acord estic en què desconec les causes de la gran majoria d'aquests accidents, per això no m'atreveixo mai a culpar ningú d'entrada. Tampoc sé exactament com va tenir lloc aquest cas concret, ja que no hi era present -i gràcies a Déu- perquè si hi hagués estat, hauria sigut també amb la meva bicicleta, com a ciclista. Però el que sí conec són algunes circumstàncies que realment ajuden a deduir fets i a reflexionar, a reflexionar-hi molt. Aquest era un grup format per ciclistes experimentats, ja no només per l'edat, sinó per l'experiència que tenien sobre la bicicleta i la circulació per carretera: feia molt temps que es dedicaven a la bicicleta (entrenaments, marxes, competicions, etc.) i ja no eren noiets de divuit o vint anys dels que no saben veure el perill enlloc; tampoc eren pas homes vells que surten a la carretera i ja no poden guardar l'equilibri circulant de manera recta... El que jo coneixia més, el Juan, era un home jove que també havia competit a ciclisme amateur al passat, quan es trobava a la seva dècada dels vint als trenta anys; ara tornava a córrer en unes altres categories i us puc assegurar que estava tip de fer quilòmetres, tots amb prudència i precaució.

En aquest cas, el jovenet i poc experimentat era el conductor del turisme, que encara tenia dinou anys i menys d'un any d'experiència amb el carnet de conduir. Com he dit, jo no vull opinar mai directament sobre la culpabilitat de ningú, entre d'altres coses, per això no vaig voler estudiar per jutge; però veient que l'accident va tenir lloc en una gran i llarga recta com aquella, on la visibilitat és excel·lent i la velocitat hi està limitada a 80 km/h, si aquell vehicle va atropellar els quatre ciclistes tenint el Sol de cul, pràcticament juraria que el problema tècnic no ha estat per part dels conductors de les bicicletes, independentment de si anaven o no en paral·lel -que per cert, està legalment permès, de circular-hi-. Jo em conec tantes característiques d'aquesta carretera perquè hi he passat moltíssimes vegades amb la meva bicicleta, com he dit abans; però també conduint el cotxe, i mai hauria dit que podria passar un accident així precisament en aquell tram de la via...

Així que, amb tots els respectes, agrairia moltíssim a tota la gent que estigui desvinculada de les dues rodes, que, en sentir una tràgica notícia així, no culpés d'entrada als ciclistes, sobretot si no es coneix ni la situació, ni la carretera, ni l'experiència que tenien ells en circular per les vies públiques.

Però encara agrairia molt més que, cada cop que vegeu un ciclista per la carretera, el respecteu completament, us espereu darrere d'ell si és necessari per poder-lo adelantar amb seguretat i penseu que heu de deixar la distància suficient de separació entre el vostre vehicle i ell sempre que sigui possible. El ciclisme ja és un esport prou dur per sí mateix, és la seva gran condició; no cal que ara el convertim en un esport mortal.

Moltes Gràcies.

Per cert, és molt diferent llegir al diari que ha mort un ciclista que ni et sona i viu molt lluny de casa teva, que no pas llegir que ha mort un ciclista a qui coneixes personalment i és company teu de marxes i competicions; a banda del sentiment per ell, t'adones que la mort és molt més a prop del que et penses.

Jo he fet moltíssims quilòmetres per carreteres amb les meves bicicletes i molts cops he tingut ensurts perquè alguns cotxes que m'adelanten no guarden la distància suficient i passen massa ràpid; des de dins el cotxe no es deu notar res, però com a ciclista us puc assegurar que només la bufada d'aire que em llença el cotxe en passar-me a 20 cm del meu colze, si va ràpid, pràcticament em desequilibra per fer-me caure a l'asfalt. Reconec que tots hauríem de tenir el respecte que mereix la carretera i, sobretot, les vides que hi circulen.

Ja no es tracta només d'especular a veure si critiquem els ciclistes o els conductors...

Per què hauria de deixar la meva passió, el meu esport de tota la vida i que també practicava inclús el meu avi quan era un jove, la meva gran afició i el meu modus vivendi dels diumenges si sabés del cert que jo circulo adequadament i els conductors dels altres vehicles també ho fan???

Gràcies de nou;

Toni.

Expresso tot el meu condol i dedico aquesta crònica a les famílies de Juan Alcázar i Pere Pedrosa, especialment a la gent que coneixia de la família del Juan: Isa, Patricia i Sandra, la seva filla.