miércoles, 28 de marzo de 2012

AQUELLS DURS INICIS...

Hi havia una vegada un noi, de vint-i-dos anys d'edat, que sempre havia tingut la bicicleta al seu cap; tot i que no sempre amb una mentalitat competitiva, sinó més aviat com una afició arrelada i agafada del seu padrí per part de pare, des de feia ja molts anys...

En aquell moment, ja més actual (l'estiu de l'any 2008), aquell jove lleidatà es trobava treballant en una pizzeria de la seva ciutat, ja que, a causa de la crisi que encara tenim, no hi havia feina relacionada amb els seus estudis. Però aquest no és el fet important. Aquell esportista inexpert treballava repartint les pizzes a domicili amb una bicicleta que, si bé tenia un motor elèctric (que tampoc servia de gaire), a ell tant li feia, i ni tan sols endollava la bicicleta al carregador, ja que la seva valentia confiava que les seves cames eren prou fortes com per arrossegar els vint quilograms que pesava la bicicleta més el pes de les pizzes, begudes, etc. fins a l'indret que fos necessari de la ciutat de Lleida, ni que per arribar-hi convingués passar pel carrer més costerut de tots.

A diferència dels altres estius i temporades que aquell jove havia estat treballant, el fet de fer-ho amb una biciclet el va fer reflexionar sobre una idea que ja tenia al cap feia temps, ja que ell mai havia comptat amb l'empenta dels seus pares per tirar-la endavant: comprar-se una bicicleta més adequada que aquella Bonnie de ferro colat de tota la vida per poder entrenar i provar-se, per fi, al món de la competició.

El seu objeciu era clar: mantenir aquella feina temporal, com totes les que havia tingut per tal de poder subsistir durant el curs acadèmic, un temps més que els altres anys, ajustant fins just abans que vinguessin les èpoques d'exàmens, per tal de tenir prou estalvis i poder, així, regalar-se a ell mateix una "burra" de carretera pel seu 23è aniversari, del 18 d'octubre de 2008.

I així mateix ho va aconseguir, tot i que la bicicleta no li va arribar fins a principis de novembre. A partir d'aleshores, aquell jove innocent que no sabia ni on es posava, va començar a compaginar els entrenaments amb els seus estudis: primer pel seu propi peu, per tal de no quedar malament en començar amb un grup d'entrenament format per altres ciclistes; i a continuació, amb els ciclistes del club Terraferma, de la ciutat de Lleida. Com anècdota divertida, no cal deixar de banda el seu primer dia d'entrenament amb un grup de ciclistes de carretera que, per por i precaució, va ser amb el grup dels avis d'aquell mateix club. Si bé hi havia també alguns joves, la colleta estava formada majoritàriament per homes que travessaven la barrera dels seixanta. Va ser tot un espectacle! Fins a Bellpuig i tornar (tot pla), i amb un ritme completament suau i assequible, el qual justificaven amb la frase de: "noi, és que nosaltres en sabem molt, de dossificar-nos". Ara bé, el més bonic va ser l'esmorzar: allà sí que es va notar el companyerisme d'una "grupeta" de diumenge, amb bon rotllo i ganes de passar moltes bones estones junts; just el perfil de colla ciclista en què jo vull acabar quan arribi a la jubilació!

En veure que necessitava anar amb gent més jove i amb més ganes d'entrenar per competir, aquell jove principiant es va col·locar al grup fort del club ciclista. Era un grup format per menys corredors, però tots ells tenien un nivell que, als seus ulls d'aleshores, semblaven professionals! Eren tots uns guerrers, d'entre vint i quaranta anys, prims, atlètics, àgils i forts a més no poder... quin nivell! sí senyor!! era el grup que necessitava aquell noi que volia començar a competir i debutar a principis de la temporada 2009! En aquell grup s'aprenia ràpidament a circular en pilot, a fer relleus i anar "a roda", a pujar els ports a 190 pulsacions per minut assumint el patiment com es pogués, i a descendre les perillosíssimes baixades a velocitats superiors als 75 km/h. Amb unes altres paraules: s'aprenia a ser un competidor.

La temporada començava el febrer de 2009 i, tot i que aquell noi, ja de vint-i-tres anys en aquells temps, va fer una cursa social a Tortosa, la qual va ser la primera cursa ciclista de la seva vida, el debut real va ser la següent setmana a l'Hospitalet de Llobregat, amb el conegudíssim, prestigiadíssim i duríssim "Gran Premi d'Inauguració". Es tractava de la primera prova de l'any del calendari català de la categoria més dura a nivell amateur: èlit/sots23. Aquella cursa obria la temporada d'aquesta categoria del ciclisme de carretera català, i la segueix obrint si no han canviat les coses actualment.
Pel que fa a la cursa, pròpiament dita, gairebé res: "poca cosa més que les duatlons populars que es fan avui dia..." i un xurro!!!  Allò era una autèntica lluita de Gladiadors, Mercenaris, Gals, Titans i Vikings tot barrejat!!!
Traduint-ho una mica als temps actuals: hi havia corredors francesos, russos, bascos i els millors catalans, tots junts! Pràcticament, l'èlit de totes aquestes "nacions" es trobava allà, a punt per prendre la sortida en una competició en què aquell jove inexpert lleidatà també havia de participar!

El valent no es va deixar intimidar ni per les procedències dels ciclistes, ni per les venes que se'ls marcaven a les cames, ni per les caríssimes bicicletes que duien, ni per la serietat que imposaven els seus equips amb cotxes bons, directors d'equip exigents, etc.; ni tan sols per les característiques de la cursa que començava al cap d'uns minuts: uns 130 km, amb un port de muntanya duríssim, d'uns 10 km de llarg, que tenia lloc transcorreguts escassos dotze quilòmetres després de la línia de sortida.

Què va passar? Simplement, que el nivell era molt més alt del que aquell jove veia als del grup fort del club ciclista de Lleida que, en un principi, li van semblar professionals.
Els professionals eren en aquesta cursa? Doncs tampoc, eren amateurs!!

Aquell dia, el nou competidor Lleidatà, protagonista d'aquesta crònica, es va endur una bona benvinguda al món del ciclisme; per ser exacte, allò que la seva mare li ha anat dient en moltes ocasions com altres curses frustrades: "Toni, avui t'has endut una cullerada del xarop de la humiltat".
El jove es va despenjar del pilot a la meitat del port de muntanya, és a dir, cap allà al km 18 d'una cursa que en tenia 130! I encara no és tot: al capdamunt del port (km 22 de carrera, aproximadament), els àrbitres el vàren fer plegar: li varen anotar el número de dorsal i el van desqualificar de la cursa, ja que s'havia despenjat cinc minuts del cap de cursa (de la "tète de la course", com diuen els francesos al Tour).
Conclusió: d'una cursa de 130 km, va aguantar-ne només 22, després de tot el que havia entrenat i tota la il·lusió i, per què no dir-ho, diners que hi havia invertit... (continuarà)

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada