A mesura que anàvem pujant, les vistes de la vall s'obrien als nostres peus i, val a dir-ho, eren precioses. Tal com el recordava d'aquella antiga excursió, aquest indret és, al meu gust, un dels més bells del Pirineu.
Tot i no trobar cap resta de gelera ni gens de neu que hagués sobreviscut a l'època estival, tenint en compte que aquest estiu no és pas dels més calorosos, cada cop feia més fred com més alçada guanyàvem; fins el punt d'haver-nos de posar el jersei de màniga llarga.
El paisatge era més impressionant que el de qualsevol pel·lícula: el punt més alt de la massa calcària d'aquest massís gegant dels Pirineus ens vigilava 900 metres verticals per sobre dels nostres caps i, tenint en compte que ja ens trobàvem pràcticament a 2500 msnm, no és gens estrany que el Mont Perdut ostenti el títol del segon cim calcari més alt d'Europa.
Avançant a través del lloc que prehistòricament hauria estat la llengua d'una immensa i poderosa glacera, els plans del Balcó de Pineta, arribàrem a l'Ibon de Marboré, el més gran dels estanys d'alta muntanya que hi ha en aquesta zona. Profund, d'aigua freda i pura, és un gran mirall proper al cel, sobre el qual s'hi reflexen la infinita blavor del mateix durant el dia, la rojor de les bromes al capvespre i la lluna i els estels durant la nit...
Sense temors als isards que habiten en aquestes alçades ni als ossos que diuen que hi van aviar fa uns quants anys, vam muntar la nostra tenda a la vora d'aquest "ibon" envoltat de cims que superen amb escreix els tres mil metres per sobre del nivell del mar. El lloc on vam pernoctar devia superar fàcilment els 2550 msnm. Aquí podeu veure la nostra tenda i, també, un servidor a punt de sopar uns raviolis de llauna, formatge i una mica de xoriç.
Bona nit!
En acabar de plegar trastes, entre ells la mateixa tenda, ens vam encaminar cap als pics d'Astazou. Les primeres passes eren feixugues, fins que ens vam trobar un alpinista expert de Castelló de la Plana, que ens va explicar una mica per sobre el "modus vivendi" dels isards que viuen en aquestes contrades, mentre jo els feia algunes fotografies; a banda de comentar-nos, de passada, que havia fet l'ascensió a dos-cents seixanta tresmils, fet que ens va fer deduir que havia escalat moltes muntanyes foranes a la Cordillera Pirinenca. Els isards -"Rupicapra" és el seu nom científic, que significa "cabra de les roques"- eren sorprenents; tant se val d'on vinguessin o bé on anessin, el fet era que es movien per la neu i les roques amb una facilitat que feia posar la pell de gallina.
Quan l'excursionista posa els peus al Coll dels Astazou, arriba a la línia divisòria que separa Aragó de França i, si és el primer cop que s'hi planta, com era el nostre cas, queda fascinat per les fantàstiques panoràmiques de les dues valls que divideix: la Vall de Pineta i el Circ de Gavarnie, que des d'allà dalt té l'aspecte d'un profund i circular abisme. És clar, que vista des de 2955 msnm, qualsevol vall es veuria profunda als Pirineus. Com a curiositat, no podem deixar de banda que mirant cap a França hi teníem la vessant atlàntica i, cap a Espanya, la mediterrània. En aquest punt només ens quedaven seixanta metres d'ascensió per arribar a l'Astazou Occidental. 
Començàvem a enfilar-nos per la vessant Oest del mateix Petit Astazou i, mentre vèiem les bromes, totes sota els nostres peus, jo no podia deixar de mirar el terra rocós, ja que impactava molt veure la caiguda que hi havia des d'allà dalt. En arribar a la cresta que conduia a aquest pic, la imponent caiguda era d'uns 200 metres nets cap a la vessant espanyola i d'uns 700 cap a la francesa; per tant, havíem d'extremar la precaució.
L'Albert i jo vam decidir quedar-nos a l'Astazou Occidental, mentre l'alpinista castellonès seguia caminant per la perillosíssima i vertiginosa cresta que uneix ambdós pics i mesura uns 80 cm escassos d'amplada, el Corredor de Swan. Mentre observàvem com s'allunyava baixant per després enfilar-se a l'Astazou Oriental (3074 msnm) nosaltres, molt conscients del risc, vam entendre que no valia la pena jugar-se la vida i vam donar per acabada l'ascensió al pic Astazou Occidental (3015 msnm). Les vistes eren les més impressionants i verticals del dia; us deixo algunes fotografies perquè us en pugueu fer una petita idea, però la sensació de trobar-se allà dalt no es pot descriure mitjançant paraules ni imatges; s'ha de viure en primera persona...
Els primers cops que vam sortir de la zona urbana de la ciutat fèiem cap al parc de la Mitjana, o bé rodàvem per camins de l'horta de Lleida, propers a la zona de la depuradora. Ben aviat, però, vam deixar de fer aquests petits trajectes per a fer rutes més llargues i començar a anar a pobles cada cop més allunyats; fins arribar a un punt que ja teníem explorat un cercle del radi d'uns 25 km. Evidentment, tot això ho fèiem d'amagats i enganyant als pares, ja que si algun cop s'assabentaven de que marxàvem tan lluny ens penjaven les bicicletes!
Quan ja veiem proper el final de l'estiu, tant el meu germà com aquests dos nois em digueren que ja no vindrien més dies amb bicicleta perquè havien de començar a mentalitzar-se per al curs escolar. Jo en aquell any començava la ESO i, tot i sabent que em caldria estudiar per aprovar, no volia deixar arraconada la meva "burra" ja que, tot i no saber a què era degut, notava que em trobava millor física i mentalment cada cop que tornava d'una passejada amb ella. I així ho vaig aconseguir: aprovar la ESO sense haver deixat de banda la bicicleta, i arribar a cada estiu amb l'entrenament necessari com per a poder fer sortides ben llargues aguantant les calors que feia...
Tot i semblar impossible, he après moltíssimes més lliçons al costat de la meva "BH Dakota" que no pas a dins de la Universitat i, és que amb ella he assolit coneixements molt variats: geografia, folklore de diferents localitats, arquitectura, geologia, meteorologia, valors humans i un llarg etc. de temes que només s'aprenen quan algú ha arribat molts cops a l'horitzó i s'ha anat fixant en els detalls que l'envolten durant el seu itinerari d'anada i tornada. Un gran capítol, realment important a la vida, que m'han ensenyat algunes de les estones compartides amb la "Bonnie" és a cercar la tranquil·litat i la pau interior, fet que ajuda moltíssim a superar situacions dolentes de la vida real. Per a explicar-me millor, hi ha gent que quan ha sofert un mal tràngol li han agafat ganes de fumar; a d'altres, de beure; i jo, he pedalat. D'aquí ve gran part de l'estima que li tinc a aquest bocí de ferro, ja que ha estat, en moltes ocasions, una via de desconnexió de les situacions que m'haguessin pogut encaminar cap a una depressió i una forma de mantenir l'equanimitat de la meva ment. Acostuma a ser veritat la frase "in corpore sano, mente sana"; i si a això encara se li suma el fet que t'aporta un dia de bicicleta en quant al contacte amb la natura i la visualització d'espais oberts, encara va millor.
És clar que, amb pràcticament 16 anys, de vivències amb aquesta bicicleta n'he tingut de bones i de no tan agradables però, com que jo sempre sintetitzo la part bona de tot, tan sols me'n recordo dels millors fets que he viscut amb ella; és a dir, pràcticament de tots. I d'anècdotes també en tinc moltes per a explicar, encara que val més que no comenci, perquè no acabaria mai... Bé, n'explicaré només una: en una de les meves sortides relaxades amb la meva "Dakota", vaig decidir d'anar a una ermita, que s'ubica elevada a sobre d'una muntanya, dins el terme municipal d'Os de Balaguer si no m'equivoco, a cercar una estona de tranquil·litat. Se la coneix com l'Ermita de Cèrvoles, i és molt privilegiada degut a la seva elevació, llunyania a qualsevol nucli urbà i absència de construccions habitades als voltants; és a dir, que és un indret on, en un dia normal, quan hi pares a reposar no et saps avenir de la quietud que s'hi respira. El que jo pensava és que arribaria allà i, tractant-se d'un diumenge al matí, podria descansar com un rei després d'haver fet la pujada, beure'm amb tota la calma del món una beguda isotònica i menjar-me quatre ametlles sense que ni el mossèn de l'ermita em digués res (no hi havia ni capellà ni "ermitanyo"). Doncs bé, tan bon punt em faltava mig quilòmetre per arribar començo a percebre una música -gens melòdica- de fons que, a mesura que m'hi atansava, s'anava sentint cada cop més forta. En arribar, ja em vaig trobar la sorpresa de cara: eren les 11:15 del matí i feien una "Rave"! No sé quina gent era, ja que no coneixia a ningú tot i ser nois i noies al voltant de la meva edat i a més tenint en compte que això no és lluny de Lleida, però de debò que hi havia persones ben estranyes: uns anaven amb cotxes de jovent però de bona marca i de gamma mitjanament alta, i alhora ben vestits; mentre que d'altres anaven amb una furgoneta de "Hippies" tota mal pintada i ells amb bigotis dibuixats amb retolador... Ja sé que sembla abstracte, però és el que em vaig trobar. I per si fos poc, alguns d'ells es dirigien a mi i em deien: "ben fet noi, tu rai que fas esport!". Vaig marxar d'allà amb un cas enigmàtic a la ment i, com és normal, el motiu de la celebració d'aquella festa encara és un misteri per a mi, però aquest fet em va portar de nou a la lliçó que ja tenia apresa de que quan vaig a un lloc esperant-me trobar una cosa, he d'anar preparat per a tot, ja que és difícil que sempre succeeixi exactament el que un expecta.
Recordant el principi de la crònica, sempre he tingut la sort que a mi m'han fet més feliç els afers espirituals que no pas els materials, i per això no m'ha calgut cap bicicleta de carboni d'extrema lleugeresa per a arribar a poder fer el que he fet amb la meva "Bonnie" durant pràcticament 16 anys. Amb ella i amb el meu "modus vivendi" ja n'he tingut prou. A banda d'això, el meu punt de romanticisme em fa apreciar, a part de les persones, també molts objectes amb què he compartit moments significatius de la meva vida, i amb la meva bicicleta de muntanya he viscut grans instants de transició entre l'adolescència i l'etapa adulta. Després de tots aquests anys i de tantes experiècnies junts, ara que ja passo del quart de segle, ja tocava d'escriure unes pàgines dedicades a la meva bici de sempre, no us sembla bé?
