miércoles, 30 de marzo de 2011

La meva "Bonnie"

Cada cop que m'he mirat al meu mirall hi he vist un paio senzill, transparent i poc materialista. I és que en realitat sóc una persona força rica espiritualment; un apassionat de tot allò que m'agrada.


Fent un petit però significant viatge a través del temps, encara recordo perfectament la forma en què cremava les espurnes de la meva adolescència durant els dies lliures i les vacances... Era llavors, en aquelles llargues i caloroses tardes dels darrers estius dels anys noranta, quan jo i la meva "Bonnie" vàrem començar una saga d'aventures que, fins a dia d'avui, ha estat pràcticament ininterrompuda. Però retrocedint encara un xic més, puc veure per un forat com, a l'any 95, un nen tot il·lusionat per a rebre el millor dels regals de la seva Primera Comunió va anar, acompanyat dels seus pares, a triar una bicicleta al "concessionari" Miró de Lleida. L'elecció no va ser fàcil: el xiquet que jo era aleshores estava indecís entre dues màquines, però amb els anys m'ha quedat ben clar que vaig escollir amb encert. El preu va ser força elevat: 35.000 Pessetes que, gràcies a Déu, van estar finançades a mitges entre els padrins de Bellvís i els de Golmés.

Tornant a l'inici de les vivències que he compartit amb la meva bèstia de dues rodes, aquestes van començar uns dos anys després d'haver-la adquirit, quan ja me'n vaig cansar de veure-la immobilitzada al balcó. Així que, una fabulosa tarda d'estiu de l'any 97, vaig inflar els seus pneumàtics i vaig baixar als Camps Elisis, on hi havia el meu germà i dos amics nostres que jugaven amb llurs bicicletes. Aquest dia, igual que uns quants de posteriors, no ens vam moure del recinte d'aquest parc de Lleida; tot i així, no tardàrem gaires setmanes en fer-ho. La idea de començar a fer passejades més llargues fou meva, i els primers anys aquests tres nois em varen anar seguint en moltes ocasions, cada un d'ells amb una bicicleta que també, vista amb ulls actualitzats, és gairebé una antiguitat.

Els primers cops que vam sortir de la zona urbana de la ciutat fèiem cap al parc de la Mitjana, o bé rodàvem per camins de l'horta de Lleida, propers a la zona de la depuradora. Ben aviat, però, vam deixar de fer aquests petits trajectes per a fer rutes més llargues i començar a anar a pobles cada cop més allunyats; fins arribar a un punt que ja teníem explorat un cercle del radi d'uns 25 km. Evidentment, tot això ho fèiem d'amagats i enganyant als pares, ja que si algun cop s'assabentaven de que marxàvem tan lluny ens penjaven les bicicletes!



Quan ja veiem proper el final de l'estiu, tant el meu germà com aquests dos nois em digueren que ja no vindrien més dies amb bicicleta perquè havien de començar a mentalitzar-se per al curs escolar. Jo en aquell any començava la ESO i, tot i sabent que em caldria estudiar per aprovar, no volia deixar arraconada la meva "burra" ja que, tot i no saber a què era degut, notava que em trobava millor física i mentalment cada cop que tornava d'una passejada amb ella. I així ho vaig aconseguir: aprovar la ESO sense haver deixat de banda la bicicleta, i arribar a cada estiu amb l'entrenament necessari com per a poder fer sortides ben llargues aguantant les calors que feia...


Ja sigui amb aquests tres xiquets, amb un o dos d'ells, o bé tot sol amb la meva "Bonnie", he anat recorrent tantíssims indrets al llarg d'aquests anys, que si despleguéssim els tombs que han donat les seves rodes superaríem, amb escreix, les dues voltes a la Terra per la línia de l'Equador. Certament, amb aquesta joia de ferro colat, he rodat per tota la comarca del Segrià, la del Pla d'Urgell, gran part de les Garrigues, part de la Noguera, l'Urgell, la Llitera i el Baix Cinca. Amb tants anys, de sortides n'he tingut de tots els colors: des de la passejada més tranquil·la de la sèrie "Verano Azul" fins a aquelles llargues, intenses i dures pedalades que farien arribar a qualsevol persona a creuar la barrera de l'extenuació, tal i com succeeix en algunes curses. Ara bé, les poques competicions que he fet amb aquesta màquina són una gota d'aigua al costat de l'oceà que em suposa el total de les experiències que hi he compartit.

Tot i semblar impossible, he après moltíssimes més lliçons al costat de la meva "BH Dakota" que no pas a dins de la Universitat i, és que amb ella he assolit coneixements molt variats: geografia, folklore de diferents localitats, arquitectura, geologia, meteorologia, valors humans i un llarg etc. de temes que només s'aprenen quan algú ha arribat molts cops a l'horitzó i s'ha anat fixant en els detalls que l'envolten durant el seu itinerari d'anada i tornada. Un gran capítol, realment important a la vida, que m'han ensenyat algunes de les estones compartides amb la "Bonnie" és a cercar la tranquil·litat i la pau interior, fet que ajuda moltíssim a superar situacions dolentes de la vida real. Per a explicar-me millor, hi ha gent que quan ha sofert un mal tràngol li han agafat ganes de fumar; a d'altres, de beure; i jo, he pedalat. D'aquí ve gran part de l'estima que li tinc a aquest bocí de ferro, ja que ha estat, en moltes ocasions, una via de desconnexió de les situacions que m'haguessin pogut encaminar cap a una depressió i una forma de mantenir l'equanimitat de la meva ment. Acostuma a ser veritat la frase "in corpore sano, mente sana"; i si a això encara se li suma el fet que t'aporta un dia de bicicleta en quant al contacte amb la natura i la visualització d'espais oberts, encara va millor.


És clar que, amb pràcticament 16 anys, de vivències amb aquesta bicicleta n'he tingut de bones i de no tan agradables però, com que jo sempre sintetitzo la part bona de tot, tan sols me'n recordo dels millors fets que he viscut amb ella; és a dir, pràcticament de tots. I d'anècdotes també en tinc moltes per a explicar, encara que val més que no comenci, perquè no acabaria mai... Bé, n'explicaré només una: en una de les meves sortides relaxades amb la meva "Dakota", vaig decidir d'anar a una ermita, que s'ubica elevada a sobre d'una muntanya, dins el terme municipal d'Os de Balaguer si no m'equivoco, a cercar una estona de tranquil·litat. Se la coneix com l'Ermita de Cèrvoles, i és molt privilegiada degut a la seva elevació, llunyania a qualsevol nucli urbà i absència de construccions habitades als voltants; és a dir, que és un indret on, en un dia normal, quan hi pares a reposar no et saps avenir de la quietud que s'hi respira. El que jo pensava és que arribaria allà i, tractant-se d'un diumenge al matí, podria descansar com un rei després d'haver fet la pujada, beure'm amb tota la calma del món una beguda isotònica i menjar-me quatre ametlles sense que ni el mossèn de l'ermita em digués res (no hi havia ni capellà ni "ermitanyo"). Doncs bé, tan bon punt em faltava mig quilòmetre per arribar començo a percebre una música -gens melòdica- de fons que, a mesura que m'hi atansava, s'anava sentint cada cop més forta. En arribar, ja em vaig trobar la sorpresa de cara: eren les 11:15 del matí i feien una "Rave"! No sé quina gent era, ja que no coneixia a ningú tot i ser nois i noies al voltant de la meva edat i a més tenint en compte que això no és lluny de Lleida, però de debò que hi havia persones ben estranyes: uns anaven amb cotxes de jovent però de bona marca i de gamma mitjanament alta, i alhora ben vestits; mentre que d'altres anaven amb una furgoneta de "Hippies" tota mal pintada i ells amb bigotis dibuixats amb retolador... Ja sé que sembla abstracte, però és el que em vaig trobar. I per si fos poc, alguns d'ells es dirigien a mi i em deien: "ben fet noi, tu rai que fas esport!". Vaig marxar d'allà amb un cas enigmàtic a la ment i, com és normal, el motiu de la celebració d'aquella festa encara és un misteri per a mi, però aquest fet em va portar de nou a la lliçó que ja tenia apresa de que quan vaig a un lloc esperant-me trobar una cosa, he d'anar preparat per a tot, ja que és difícil que sempre succeeixi exactament el que un expecta.


Recordant el principi de la crònica, sempre he tingut la sort que a mi m'han fet més feliç els afers espirituals que no pas els materials, i per això no m'ha calgut cap bicicleta de carboni d'extrema lleugeresa per a arribar a poder fer el que he fet amb la meva "Bonnie" durant pràcticament 16 anys. Amb ella i amb el meu "modus vivendi" ja n'he tingut prou. A banda d'això, el meu punt de romanticisme em fa apreciar, a part de les persones, també molts objectes amb què he compartit moments significatius de la meva vida, i amb la meva bicicleta de muntanya he viscut grans instants de transició entre l'adolescència i l'etapa adulta. Després de tots aquests anys i de tantes experiècnies junts, ara que ja passo del quart de segle, ja tocava d'escriure unes pàgines dedicades a la meva bici de sempre, no us sembla bé?


Va per la meva "Bonnie", la "BH Dakota"! Sí senyora, va per tu Bestiota!!!

3 comentarios:

  1. esto es una puta mierda no sirve para nada. No nos interesa tu vida. No es leays en caca de vaca

    ResponderEliminar
  2. Muy interesante he estado muy intrigado en todo momento

    ResponderEliminar