DUATLÓ D'ALGUAIRE 2011

Un any més s'ha celebrat la duatló d'Alguaire. En concret va ser aquest diumenge passat, dia 27 de novembre, i ja es tracta del 16è Memorial Ramon Mayench.

El temps no va acompanyar totalment, sobretot al principi de la cursa, ja que feia molt fred, i l'espessa boira va imposar la seva presència durant la major part de la prova, excepte en els darrers moments, quan es va obrir una escletxa entre les bromes per donar pas a uns primers rajos de sol. Probablement per culpa del temps, la participació no va ser tan nombrosa com l'any passat: no es va arribar als 90 corredors.

Com cada any, en aquesta duatló hi ha molta varietat de nivell entre els atletes. Sense enganyar, la majoria d'ells són gent sanament esportista que el seu objectiu és estar en forma i passar una bona estoneta el diumenge al matí, participant en una cursa, però mai sense deixar de gaudir per fer-ho, tot assolint la seva marca personal però sense aquella ambició de despuntar sobre la resta. Tanmateix, hi ha sempre uns 10 corredors (acostumen a ser els 10 primers) que ja no van tant per gaudir, sinó per patir una mica i intentar fer podi. Ja ho diu bé aquella frase tan antiga: "qui vol lluir ha de patir".

Pel que fa a la meva experiència personal, aquest any hi anava amb molt mal sabor de boca. Ha estat la primera cursa que he fet des de feia força mesos; concretament, la darrera va ser la duatló de Sant Guim de Freixenet que, si no vaig equivocat, es va disputar l'abril passat. He acabat de fer un càlcul amb els dits i això són set mesos sense fer cap cursa...

A banda d'això, he estat parat completament (assegut a una cadira durant 20 hores del dia al llarg de tot un mes sencer, ja que vaig haver d'acabar el Projecte Final de Carrera) el mes de setembre; he anat de viatge per Europa (Interrail) durant tot el mes d'octubre; i, per acabar-ho d'adobar, he tingut una lesió al turmell per la qual no he pogut anar a córrer durant uns dos mesos (tan sols havia anat a córrer dos dies abans d'aquesta duatló).

Per sort, en bicicleta sí que havia pogut entrenar una mica, sobretot fent espíning al gimnàs, que, per cert, he d'estar agraït a ma mare per haver-m'hi apuntat, ja que ha estat la manera per recuperar la forma física en tres setmanes.

Tal com he explicat els meus "handicaps", tot sona a excuses, oi? Doncs totes són certes. I encara n'hi hauria més: haver de disputar la duatló amb la bicicleta de la primera comunió (la Bonnie del 95), d'acer i amb un pes de 17 kg; i els trams a peu... amb unes bambes de l'unipreus de les oportunitats, pel mòdic preu de 6,95 € !!!

No sé que pensareu de mi... que sóc un pobre, que estic boig, que sóc un kamikaze... bé, tan se val. El cas és que no tenia previst d'anar a córrer la duatló i em vaig decidir tres o quatre dies abans; per això no vaig tenir ni temps per anar-me a comprar unes bambes noves...

Sigui com sigui, i encara no ho entenc ni jo, la cursa va anar millor de com m'esperava!

Al primer tram a peu, vaig sortir amb la idea d'intentar anar pel davant, seguint els dos rivals més forts: Ivan Menchón i Francesc Riart. El Francesc és molt bon corredor a peu, no n'hi ha cap dubte: volia anar tota l'estona completament al davant. Sort que el meu cos encara recorda la forma d'aguantar el patiment; condició a la qual es va acostumar durant les temporades de competició a Copa Catalana de ciclisme amateur de carretera, així que encara vaig poder aguantar-li el ritme. Aquest primer tram de cursa de tots els duatlons sempre és el menys dur, ja que es comença fresc i la gent intenta dossificar la intensitat. En el cas d'Alguaire són 6,5 km.

Un cop al segon tram, encara no sé com, el Francesc es va quedar una mica enrere i ens vam trobar al davant Menchón i jo. Així que vam treballar a relleus amb la bicicleta; val a dir que ell està fet una màquina i vam cooperar molt bé entre els dos per mantenir les distàncies amb els rivals.

Després de recórrer els 25 km dels quals constava aquest tram de BTT -més exigents que els de l'any passat, per cert, en quant a desnivells- vam arribar de nou al camp de futbol d'Alguaire, on deixàvem les bicicletes i partíem de nou, corrent, durant 3,5 km més. En gairebé totes les duatlons, aquest tram és el més dur amb diferència, ja que costa molt de recuperar el ritme de córrer, després d'haver apretat pedalant. Jo vaig patir bastant en aquesta última fase, a més, quan em girava veia l'Ivan uns seixanta o setanta metres darrere meu, així que no havia de perdre ritme. Va ser un gran esforç, però va merèixer la pena: vaig aconseguir tornar a creuar la línia de meta en primera posició, per segon any consecutiu a Alguaire!

Com he dit abans, no m'ho esperava pas abans de començar la prova!

Encara recordo les paraules del Jesús d'Albesa, un gran tio de l'organització a qui conec d'entrenar amb la "grupeta" de bici de carretera, quan em va dir, acabant el tram de BTT: "molt bé, Toni! una carrera intel·ligent!!!". Suposo que ho va dir perquè vam saber treballar a relleus, cooperant, ja que de vegades, els rivals també s'ajuden fins instants abans de la línia de meta.

Alguns membres de l'organització que ja em coneixien -una organització molt bona, per cert- em van comentar que també ho van notar, que em faltava un puntet de més. Suposo que quan el turmell estigui més estabilitzat podré anar a córrer un parell de cops a la setmana, a banda de la bicicleta, i aquesta serà la forma d'intentar guanyar el famós "puntet de més".