Aire, oxigen i llibertat de l'alta muntanya

El passat cap de setmana, des del 30 de juliol fins el 2 d'agost, vaig tenir l'ocasió de sentir el llunyà record d'una escapada que vàrem fer el meu pare i jo al Valle de Pineta, deu fer uns quinze anys; bé, que en realitat, aquell cop, vam anar a la banda de Torla a passar uns quants dies, però un d'ells vam canviar d'indret per fer una bona caminada per la majestuosa Vall de Pineta.

Doncs bé, tornant al present, però sense deixar de recordar el passat, vam aparcar el nostre Seat Marbella al pàrquing de terra de la vora del Parador Nacional -igual que ho vam fer aquell dia dels anys 90 el meu pare i jo; però, aquell cop, el cotxe era molt millor: un Ford Sierra-, vam fer els últims preparatius a les nostres bosses i, amb tota aquella sensació de llibertat que dóna la puresa de l'aire muntanyenc, l'Albert i jo vam començar l'itinerari a peu, carregant unes motxilles que, com a mínim, pesaven 20 kg cada una.

Abans de començar les primeres rampes que ens farien afrontar un desnivell positiu de més de 1200 metres -mentre creuàvem el primer pont del riu Cinca- ja vaig adonar-me que les coses havien canviat una mica durant aquests quinze anys que separaven aquella excursió al mateix lloc, que havia fet amb el meu pare, de l'escapada de l'altre dia. Essent conscient que aquell cop era el mes d'agost i aquest era a finals de juliol (l'estat de les muntanyes en quant a les restes estiuenques de neu hauria de ser similar); vaig poder fer una comparació visual immediata i apreciar que fa anys hi havia moltes geleres ("neveros" en castellà) que ara havien desaparegut. Als costats de les cascades del Cinca i en molts altres punts del Circ de Pineta, recordo haver vist, amb aquells ulls de pre-adolescent que tenia jo aleshores, moltes geleres repartides estratègicament, als barrancs on l'acumulació de neu durant l'hivern formava gruixos considerables que, en el transcurs dels estius, es conservaven parcialment. "Ventisqueros", era el nom amb què mun pare em va anomenar aquests punts mentre me'ls senyalava des del fons de la vall amb el bastó de caminar. Els meus ulls actuals, en canvi, no van veure gens de neu en cap d'aquests llocs, fet que em va recordar, desgraciadament, alguns d'aquests termes moderns com ara escalfament global del planeta, efecte hivernacle, CO2, desgel, retrocés de les glaceres, etc. Malgrat carregar a la meva consciència que els humans en tenim la major part de la culpa, estic molt content de poder dir amb certesa que les muntanyes d'aquell Circ de Pineta encara segueixen essent precioses i que l'aigua no hi manca...

A mesura que anàvem pujant, les vistes de la vall s'obrien als nostres peus i, val a dir-ho, eren precioses. Tal com el recordava d'aquella antiga excursió, aquest indret és, al meu gust, un dels més bells del Pirineu.

Tot i no trobar cap resta de gelera ni gens de neu que hagués sobreviscut a l'època estival, tenint en compte que aquest estiu no és pas dels més calorosos, cada cop feia més fred com més alçada guanyàvem; fins el punt d'haver-nos de posar el jersei de màniga llarga.

Quan vam arribar al capdamunt del Balcó de Pineta, la nostra recompensa varen ser les vistes d'alta muntanya d'allà dalt. Gairebé no hi havia vegetació i, a més, el vent -molt fresc- bufava amb força; però el que encara queda de la Glacera del Mont Perdut es va mostrar davant la nostra vista. Aquesta nova panoràmica va venir de cop, tot just superar la darrera rampa que condueix a l'esmentat Balcó de Pineta. En aquell instant vam poder veure la cara nord de les Tres Sorores (Cilindro de Marboré, Monte Perdido i Pico de Añisclo) i, en aquestes alçades, sí que s'hi albergaven totes les geleres que havíem trobat a faltar durant l'ascensió fins aquesta elevada cota.

El paisatge era més impressionant que el de qualsevol pel·lícula: el punt més alt de la massa calcària d'aquest massís gegant dels Pirineus ens vigilava 900 metres verticals per sobre dels nostres caps i, tenint en compte que ja ens trobàvem pràcticament a 2500 msnm, no és gens estrany que el Mont Perdut ostenti el títol del segon cim calcari més alt d'Europa.

Avançant a través del lloc que prehistòricament hauria estat la llengua d'una immensa i poderosa glacera, els plans del Balcó de Pineta, arribàrem a l'Ibon de Marboré, el més gran dels estanys d'alta muntanya que hi ha en aquesta zona. Profund, d'aigua freda i pura, és un gran mirall proper al cel, sobre el qual s'hi reflexen la infinita blavor del mateix durant el dia, la rojor de les bromes al capvespre i la lluna i els estels durant la nit...

Sense temors als isards que habiten en aquestes alçades ni als ossos que diuen que hi van aviar fa uns quants anys, vam muntar la nostra tenda a la vora d'aquest "ibon" envoltat de cims que superen amb escreix els tres mil metres per sobre del nivell del mar. El lloc on vam pernoctar devia superar fàcilment els 2550 msnm. Aquí podeu veure la nostra tenda i, també, un servidor a punt de sopar uns raviolis de llauna, formatge i una mica de xoriç.

Bona nit!

Un cop clarejava el dia, no teniem prou "collons" a sortir de la tenda del fred que feia. Si bé era 31 de juliol, a l'alta muntanya les temperatures són baixíssimes a la matinada (en són una bona prova les geleres que teníem al voltant). Vam esmorzar dins d'aquesta cúpula de lona i ens vam haver d'esperar que els primers rajos solars l'escalfessin per treure el primer peu a fora; no volíem patir més del compte.
En acabar de plegar trastes, entre ells la mateixa tenda, ens vam encaminar cap als pics d'Astazou. Les primeres passes eren feixugues, fins que ens vam trobar un alpinista expert de Castelló de la Plana, que ens va explicar una mica per sobre el "modus vivendi" dels isards que viuen en aquestes contrades, mentre jo els feia algunes fotografies; a banda de comentar-nos, de passada, que havia fet l'ascensió a dos-cents seixanta tresmils, fet que ens va fer deduir que havia escalat moltes muntanyes foranes a la Cordillera Pirinenca. Els isards -"Rupicapra" és el seu nom científic, que significa "cabra de les roques"- eren sorprenents; tant se val d'on vinguessin o bé on anessin, el fet era que es movien per la neu i les roques amb una facilitat que feia posar la pell de gallina.Quan l'excursionista posa els peus al Coll dels Astazou, arriba a la línia divisòria que separa Aragó de França i, si és el primer cop que s'hi planta, com era el nostre cas, queda fascinat per les fantàstiques panoràmiques de les dues valls que divideix: la Vall de Pineta i el Circ de Gavarnie, que des d'allà dalt té l'aspecte d'un profund i circular abisme. És clar, que vista des de 2955 msnm, qualsevol vall es veuria profunda als Pirineus. Com a curiositat, no podem deixar de banda que mirant cap a França hi teníem la vessant atlàntica i, cap a Espanya, la mediterrània. En aquest punt només ens quedaven seixanta metres d'ascensió per arribar a l'Astazou Occidental.

Començàvem a enfilar-nos per la vessant Oest del mateix Petit Astazou i, mentre vèiem les bromes, totes sota els nostres peus, jo no podia deixar de mirar el terra rocós, ja que impactava molt veure la caiguda que hi havia des d'allà dalt. En arribar a la cresta que conduia a aquest pic, la imponent caiguda era d'uns 200 metres nets cap a la vessant espanyola i d'uns 700 cap a la francesa; per tant, havíem d'extremar la precaució.
L'Albert i jo vam decidir quedar-nos a l'Astazou Occidental, mentre l'alpinista castellonès seguia caminant per la perillosíssima i vertiginosa cresta que uneix ambdós pics i mesura uns 80 cm escassos d'amplada, el Corredor de Swan. Mentre observàvem com s'allunyava baixant per després enfilar-se a l'Astazou Oriental (3074 msnm) nosaltres, molt conscients del risc, vam entendre que no valia la pena jugar-se la vida i vam donar per acabada l'ascensió al pic Astazou Occidental (3015 msnm). Les vistes eren les més impressionants i verticals del dia; us deixo algunes fotografies perquè us en pugueu fer una petita idea, però la sensació de trobar-se allà dalt no es pot descriure mitjançant paraules ni imatges; s'ha de viure en primera persona...