Doncs bé, tornant al present, però sense deixar de recordar el passat, vam aparcar el nostre Seat Marbella al pàrquing de terra de la vora del Parador Nacional -igual que ho vam fer aquell dia dels anys 90 el meu pare i jo; però, aquell cop, el cotxe era molt millor: un Ford Sierra-, vam fer els últims preparatius a les nostres bosses i, amb tota aquella sensació de llibertat que dóna la puresa de l'aire muntanyenc, l'Albert i jo vam començar l'itinerari a peu, carregant unes motxilles que, com a mínim, pesaven 20 kg cada una.
Abans de començar les primeres rampes que ens farien afrontar un desnivell positiu de més de 1200 metres -mentre creuàvem el primer pont del riu Cinca- ja vaig adonar-me que les coses havien canviat una mica durant aquests quinze anys que separaven aquella excursió al mateix lloc, que havia fet amb el meu pare, de l'escapada de l'altre dia. Essent conscient que aquell cop era el mes d'agost i aquest era a finals de juliol (l'estat de les muntanyes en quant a les restes estiuenques de neu hauria de ser similar); vaig poder fer una comparació visual immediata i apreciar que fa anys hi havia moltes geleres ("neveros" en castellà) que ara havien desaparegut. Als costats de les cascades del Cinca i en molts altres punts del Circ de Pineta, recordo haver vist, amb aquells ulls de pre-adolescent que tenia jo aleshores, moltes geleres repartides estratègicament, als barrancs on l'acumulació de neu durant l'hivern formava gruixos considerables que, en el transcurs dels estius, es conservaven parcialment. "Ventisqueros", era el nom amb què mun pare em va anomenar aquests punts mentre me'ls senyalava des del fons de la vall amb el bastó de caminar. Els meus ulls actuals, en canvi, no van veure gens de neu en cap d'aquests llocs, fet que em va recordar, desgraciadament, alguns d'aquests termes moderns com ara escalfament global del planeta, efecte hivernacle, CO2, desgel, retrocés de les glaceres, etc. Malgrat carregar a la meva consciència que els humans en tenim la major part de la culpa, estic molt content de poder dir amb certesa que les muntanyes d'aquell Circ de Pineta encara segueixen essent precioses i que l'aigua no hi manca...
Tot i no trobar cap resta de gelera ni gens de neu que hagués sobreviscut a l'època estival, tenint en compte que aquest estiu no és pas dels més calorosos, cada cop feia més fred com més alçada guanyàvem; fins el punt d'haver-nos de posar el jersei de màniga llarga.
El paisatge era més impressionant que el de qualsevol pel·lícula: el punt més alt de la massa calcària d'aquest massís gegant dels Pirineus ens vigilava 900 metres verticals per sobre dels nostres caps i, tenint en compte que ja ens trobàvem pràcticament a 2500 msnm, no és gens estrany que el Mont Perdut ostenti el títol del segon cim calcari més alt d'Europa.
Avançant a través del lloc que prehistòricament hauria estat la llengua d'una immensa i poderosa glacera, els plans del Balcó de Pineta, arribàrem a l'Ibon de Marboré, el més gran dels estanys d'alta muntanya que hi ha en aquesta zona. Profund, d'aigua freda i pura, és un gran mirall proper al cel, sobre el qual s'hi reflexen la infinita blavor del mateix durant el dia, la rojor de les bromes al capvespre i la lluna i els estels durant la nit...Sense temors als isards que habiten en aquestes alçades ni als ossos que diuen que hi van aviar fa uns quants anys, vam muntar la nostra tenda a la vora d'aquest "ibon" envoltat de cims que superen amb escreix els tres mil metres per sobre del nivell del mar. El lloc on vam pernoctar devia superar fàcilment els 2550 msnm. Aquí podeu veure la nostra tenda i, també, un servidor a punt de sopar uns raviolis de llauna, formatge i una mica de xoriç.
Bona nit!En acabar de plegar trastes, entre ells la mateixa tenda, ens vam encaminar cap als pics d'Astazou. Les primeres passes eren feixugues, fins que ens vam trobar un alpinista expert de Castelló de la Plana, que ens va explicar una mica per sobre el "modus vivendi" dels isards que viuen en aquestes contrades, mentre jo els feia algunes fotografies; a banda de comentar-nos, de passada, que havia fet l'ascensió a dos-cents seixanta tresmils, fet que ens va fer deduir que havia escalat moltes muntanyes foranes a la Cordillera Pirinenca. Els isards -"Rupicapra" és el seu nom científic, que significa "cabra de les roques"- eren sorprenents; tant se val d'on vinguessin o bé on anessin, el fet era que es movien per la neu i les roques amb una facilitat que feia posar la pell de gallina.Quan l'excursionista posa els peus al Coll dels Astazou, arriba a la línia divisòria que separa Aragó de França i, si és el primer cop que s'hi planta, com era el nostre cas, queda fascinat per les fantàstiques panoràmiques de les dues valls que divideix: la Vall de Pineta i el Circ de Gavarnie, que des d'allà dalt té l'aspecte d'un profund i circular abisme. És clar, que vista des de 2955 msnm, qualsevol vall es veuria profunda als Pirineus. Com a curiositat, no podem deixar de banda que mirant cap a França hi teníem la vessant atlàntica i, cap a Espanya, la mediterrània. En aquest punt només ens quedaven seixanta metres d'ascensió per arribar a l'Astazou Occidental.
L'Albert i jo vam decidir quedar-nos a l'Astazou Occidental, mentre l'alpinista castellonès seguia caminant per la perillosíssima i vertiginosa cresta que uneix ambdós pics i mesura uns 80 cm escassos d'amplada, el Corredor de Swan. Mentre observàvem com s'allunyava baixant per després enfilar-se a l'Astazou Oriental (3074 msnm) nosaltres, molt conscients del risc, vam entendre que no valia la pena jugar-se la vida i vam donar per acabada l'ascensió al pic Astazou Occidental (3015 msnm). Les vistes eren les més impressionants i verticals del dia; us deixo algunes fotografies perquè us en pugueu fer una petita idea, però la sensació de trobar-se allà dalt no es pot descriure mitjançant paraules ni imatges; s'ha de viure en primera persona...
M'ha agradat llegir la vostra crònica, he estat diverses vegades a la vall de Pineta i he arribat fins a les cascades, però mai fins al balcó.
ResponderEliminarLa llàstima es que pensava que us hauríeu enfilat fins al Mont Perdut, ja que hi èreu d'aprop. Jo el vaig fer fa molts anys venint per l'altre costat del refugi que hi ha al cantó d'Ordessa.
Bona excursió si senyor.
Hola Salvador:
ResponderEliminarGràcies per haver llegit la crònica! La veritat és que val molt la pena, arribar fins el Balcó de Pineta; les vistes de la mateixa vall són magnífiques des de dalt.
La raó per la qual no vam poder fer l'ascensió al Mont Perdut és per falta de material tècnic i, per no dir cap mentida, també per la manca d'experiència. Atès que per la banda de la Vall de Pineta hi ha poques vies directes per pujar a aquest gegant i, les que hi ha, travessen un bocí considerable de la seva glacera (és la cara nord de la muntanya), no hauríem pogut pas prescindir dels crampons ni del piolet; estris que de moment no tenim.
M'imagino que per la banda d'Ordesa (refugi de Góriz), si fa un bon estiu, es podria fer l'ascensió al Mont Perdut sense necessitat de crampons, ja que en aquella cara no hi ha glacera, tot i que, el piolet potser s'hauria de portar per si de cas...
La veritat és que a mi també em va saber greu no poder pujar a aquesta gran muntanya, però suposo que un altre any sí que ho farem, si tenim l'ocasió d'anar-hi pel costat de la Vall d'Ordesa.
Fins aviat;
Antoni
Antoni, una crítica molt bonica.
ResponderEliminar