AQUELLS DURS INICIS...

Hi havia una vegada un noi, de vint-i-dos anys d'edat, que sempre havia tingut la bicicleta al seu cap; tot i que no sempre amb una mentalitat competitiva, sinó més aviat com una afició arrelada i agafada del seu padrí per part de pare, des de feia ja molts anys...

En aquell moment, ja més actual (l'estiu de l'any 2008), aquell jove lleidatà es trobava treballant en una pizzeria de la seva ciutat, ja que, a causa de la crisi que encara tenim, no hi havia feina relacionada amb els seus estudis. Però aquest no és el fet important. Aquell esportista inexpert treballava repartint les pizzes a domicili amb una bicicleta que, si bé tenia un motor elèctric (que tampoc servia de gaire), a ell tant li feia, i ni tan sols endollava la bicicleta al carregador, ja que la seva valentia confiava que les seves cames eren prou fortes com per arrossegar els vint quilograms que pesava la bicicleta més el pes de les pizzes, begudes, etc. fins a l'indret que fos necessari de la ciutat de Lleida, ni que per arribar-hi convingués passar pel carrer més costerut de tots.

A diferència dels altres estius i temporades que aquell jove havia estat treballant, el fet de fer-ho amb una biciclet el va fer reflexionar sobre una idea que ja tenia al cap feia temps, ja que ell mai havia comptat amb l'empenta dels seus pares per tirar-la endavant: comprar-se una bicicleta més adequada que aquella Bonnie de ferro colat de tota la vida per poder entrenar i provar-se, per fi, al món de la competició.

El seu objeciu era clar: mantenir aquella feina temporal, com totes les que havia tingut per tal de poder subsistir durant el curs acadèmic, un temps més que els altres anys, ajustant fins just abans que vinguessin les èpoques d'exàmens, per tal de tenir prou estalvis i poder, així, regalar-se a ell mateix una "burra" de carretera pel seu 23è aniversari, del 18 d'octubre de 2008.

I així mateix ho va aconseguir, tot i que la bicicleta no li va arribar fins a principis de novembre. A partir d'aleshores, aquell jove innocent que no sabia ni on es posava, va començar a compaginar els entrenaments amb els seus estudis: primer pel seu propi peu, per tal de no quedar malament en començar amb un grup d'entrenament format per altres ciclistes; i a continuació, amb els ciclistes del club Terraferma, de la ciutat de Lleida. Com anècdota divertida, no cal deixar de banda el seu primer dia d'entrenament amb un grup de ciclistes de carretera que, per por i precaució, va ser amb el grup dels avis d'aquell mateix club. Si bé hi havia també alguns joves, la colleta estava formada majoritàriament per homes que travessaven la barrera dels seixanta. Va ser tot un espectacle! Fins a Bellpuig i tornar (tot pla), i amb un ritme completament suau i assequible, el qual justificaven amb la frase de: "noi, és que nosaltres en sabem molt, de dossificar-nos". Ara bé, el més bonic va ser l'esmorzar: allà sí que es va notar el companyerisme d'una "grupeta" de diumenge, amb bon rotllo i ganes de passar moltes bones estones junts; just el perfil de colla ciclista en què jo vull acabar quan arribi a la jubilació!

En veure que necessitava anar amb gent més jove i amb més ganes d'entrenar per competir, aquell jove principiant es va col·locar al grup fort del club ciclista. Era un grup format per menys corredors, però tots ells tenien un nivell que, als seus ulls d'aleshores, semblaven professionals! Eren tots uns guerrers, d'entre vint i quaranta anys, prims, atlètics, àgils i forts a més no poder... quin nivell! sí senyor!! era el grup que necessitava aquell noi que volia començar a competir i debutar a principis de la temporada 2009! En aquell grup s'aprenia ràpidament a circular en pilot, a fer relleus i anar "a roda", a pujar els ports a 190 pulsacions per minut assumint el patiment com es pogués, i a descendre les perillosíssimes baixades a velocitats superiors als 75 km/h. Amb unes altres paraules: s'aprenia a ser un competidor.

La temporada començava el febrer de 2009 i, tot i que aquell noi, ja de vint-i-tres anys en aquells temps, va fer una cursa social a Tortosa, la qual va ser la primera cursa ciclista de la seva vida, el debut real va ser la següent setmana a l'Hospitalet de Llobregat, amb el conegudíssim, prestigiadíssim i duríssim "Gran Premi d'Inauguració". Es tractava de la primera prova de l'any del calendari català de la categoria més dura a nivell amateur: èlit/sots23. Aquella cursa obria la temporada d'aquesta categoria del ciclisme de carretera català, i la segueix obrint si no han canviat les coses actualment.

Pel que fa a la cursa, pròpiament dita, gairebé res: "poca cosa més que les duatlons populars que es fan avui dia..." i un xurro!!!  Allò era una autèntica lluita de Gladiadors, Mercenaris, Gals, Titans i Vikings tot barrejat!!!

Traduint-ho una mica als temps actuals: hi havia corredors francesos, russos, bascos i els millors catalans, tots junts! Pràcticament, l'èlit de totes aquestes "nacions" es trobava allà, a punt per prendre la sortida en una competició en què aquell jove inexpert lleidatà també havia de participar!

El valent no es va deixar intimidar ni per les procedències dels ciclistes, ni per les venes que se'ls marcaven a les cames, ni per les caríssimes bicicletes que duien, ni per la serietat que imposaven els seus equips amb cotxes bons, directors d'equip exigents, etc.; ni tan sols per les característiques de la cursa que començava al cap d'uns minuts: uns 130 km, amb un port de muntanya duríssim, d'uns 10 km de llarg, que tenia lloc transcorreguts escassos dotze quilòmetres després de la línia de sortida.

Què va passar? Simplement, que el nivell era molt més alt del que aquell jove veia als del grup fort del club ciclista de Lleida que, en un principi, li van semblar professionals.

Els professionals eren en aquesta cursa? Doncs tampoc, eren amateurs!!

Aquell dia, el nou competidor Lleidatà, protagonista d'aquesta crònica, es va endur una bona benvinguda al món del ciclisme; per ser exacte, allò que la seva mare li ha anat dient en moltes ocasions com altres curses frustrades: "Toni, avui t'has endut una cullerada del xarop de la humiltat".

El jove es va despenjar del pilot a la meitat del port de muntanya, és a dir, cap allà al km 18 d'una cursa que en tenia 130! I encara no és tot: al capdamunt del port (km 22 de carrera, aproximadament), els àrbitres el vàren fer plegar: li varen anotar el número de dorsal i el van desqualificar de la cursa, ja que s'havia despenjat cinc minuts del cap de cursa (de la "tète de la course", com diuen els francesos al Tour).

Conclusió: d'una cursa de 130 km, va aguantar-ne només 22, després de tot el que havia entrenat i tota la il·lusió i, per què no dir-ho, diners que hi havia invertit... (continuarà)

LA CARRETERA ÉS INJUSTA, MOLT INJUSTA

Pagaria el que fos per no haver d'escrire aquesta crònica, però el temps no pot tirar enrere per evitar els accidents i em veig moralment obligat, per allò que va passar diumenge, a escriure unes paraules dedicades a un company a qui sempre trobaré a faltar a les marxes i altres curses relacionades amb el món de la bicicleta...

Eren les 14:50 del diumenge quan jo entrava per la porta de casa amb la meva bicicleta de carretera i tots els "trastos" de competició que duia a la bossa. Poc després que la meva mare em preguntés com m'havia anat la cursa de la qual venia, el meu telèfon mòvil començava a sonar... era la meva tieta de Vallfogona de Balaguer. El primer que em va preguntar era si estava bé i si havia sortit a entrenar aquell matí d'abans d'ahir. Jo li vaig contestar: "acabo d'arribar a casa, tieta; per què? ha passat res?" i ella em respongué: "fa poca estona han atropellat un grup de quatre ciclistes molt a prop de Vallfogona, a la carretera C13, just al costat del restaurant Espígol; estava molt preocupada perquè no fossis tu un d'ells..." Aleshores tan sols em va entrar la notícia per les orelles com si fos un succés llunyà, pensant que jo ni coneixeria aquells esportistes i sense saber-ne ben bé les conseqüències, tot prestant-li poca atenció, ja que el d'atropellar ciclistes és un fet que, desgraciadament, passa molts cops. Només li vaig respondre: "No, tieta, gràcies a Déu no hi era jo, estigueu tranquils".

La meva obligació, com a ciclista, hauria estat assabentar-me, durant la mateixa tarda del diumenge, de qui eren aquells ciclistes i a veure què havia passat exactament; però sense entrar-me al cap que jo els podia conèixer, vaig decidir reposar per la cursa que havia tingut, ja que m'havia aixecat molt matí. A la nit vaig saber que eren de Balaguer i dos d'ells havien mort, i que un altre estava ferit greu; però encara no sabia qui eren.

Finalment, dilluns (ahir) al migdia vaig voler mirar la notícia al diari i va ser llavors quan em vaig veure enfonsat. En llegir els noms me'n vaig adonar que coneixia perfectament els ciclistes morts. Evidentment, els coneixia del "mundillo" d'aquest gran esport. Pere Pedrosa i Juan Alcázar. A en Pere no el coneixia en persona, però sí que he entrenat diverses vegades amb el seu germà quan venia amb els del club Terraferma; però el Juan era un bon col·lega meu... el vaig conèixer a la duatló d'Agramunt, i recordo que ell va pujar al podi de veterans! Un home senzill, bona persona i molt bon company de tots els altres ciclistes; tenia quaranta anys, però n'aparentava pocs més de trenta i encara tenia corda per seixanta més.

La meva sensació és d'impotència en haver sabut com dos homes a qui jo coneixia, no gaires anys més grans que jo i forts com un roure han perdut la vida en un fatal accident quan ells circulaven correctament i de forma completament legal per una carretera on jo també hi acostumo a entrenar -almenys fins ara-, tot practicant el nostre esport i entrenant un matí de diumenge amb tota la il·lusió del món per fer un bon paper a les grans marxes cicloturistes del calendari.

Però hi ha coses que aconsegueixen que encara em sàpigui més greu l'accident en particular i aquesta mena d'accidents en general. Com ara que, ahir mateix, també vaig voler buscar la notícia a través d'internet per coneixer-ne més bé els detalls i vaig fer cap a un fòrum -no vull dir-ne la direcció- en el qual un senyor, que era de la província de Barcelona, va posar-hi un comentari dient: "Quatre ciclistes?? a saber com anaven...". El cas és que hi ha conductors que directament ens culpen a nosaltres perquè ens tenen ràbia; se senten molestos quan ens veuen per la carretera o bé es posen nerviosos atès que han de fer el "gran esforç" d'efectuar un adelantament amb el cotxe per passar-nos.

Completament d'acord estic en què desconec les causes de la gran majoria d'aquests accidents, per això no m'atreveixo mai a culpar ningú d'entrada. Tampoc sé exactament com va tenir lloc aquest cas concret, ja que no hi era present -i gràcies a Déu- perquè si hi hagués estat, hauria sigut també amb la meva bicicleta, com a ciclista. Però el que sí conec són algunes circumstàncies que realment ajuden a deduir fets i a reflexionar, a reflexionar-hi molt. Aquest era un grup format per ciclistes experimentats, ja no només per l'edat, sinó per l'experiència que tenien sobre la bicicleta i la circulació per carretera: feia molt temps que es dedicaven a la bicicleta (entrenaments, marxes, competicions, etc.) i ja no eren noiets de divuit o vint anys dels que no saben veure el perill enlloc; tampoc eren pas homes vells que surten a la carretera i ja no poden guardar l'equilibri circulant de manera recta... El que jo coneixia més, el Juan, era un home jove que també havia competit a ciclisme amateur al passat, quan es trobava a la seva dècada dels vint als trenta anys; ara tornava a córrer en unes altres categories i us puc assegurar que estava tip de fer quilòmetres, tots amb prudència i precaució.

En aquest cas, el jovenet i poc experimentat era el conductor del turisme, que encara tenia dinou anys i menys d'un any d'experiència amb el carnet de conduir. Com he dit, jo no vull opinar mai directament sobre la culpabilitat de ningú, entre d'altres coses, per això no vaig voler estudiar per jutge; però veient que l'accident va tenir lloc en una gran i llarga recta com aquella, on la visibilitat és excel·lent i la velocitat hi està limitada a 80 km/h, si aquell vehicle va atropellar els quatre ciclistes tenint el Sol de cul, pràcticament juraria que el problema tècnic no ha estat per part dels conductors de les bicicletes, independentment de si anaven o no en paral·lel -que per cert, està legalment permès, de circular-hi-. Jo em conec tantes característiques d'aquesta carretera perquè hi he passat moltíssimes vegades amb la meva bicicleta, com he dit abans; però també conduint el cotxe, i mai hauria dit que podria passar un accident així precisament en aquell tram de la via...

Així que, amb tots els respectes, agrairia moltíssim a tota la gent que estigui desvinculada de les dues rodes, que, en sentir una tràgica notícia així, no culpés d'entrada als ciclistes, sobretot si no es coneix ni la situació, ni la carretera, ni l'experiència que tenien ells en circular per les vies públiques.

Però encara agrairia molt més que, cada cop que vegeu un ciclista per la carretera, el respecteu completament, us espereu darrere d'ell si és necessari per poder-lo adelantar amb seguretat i penseu que heu de deixar la distància suficient de separació entre el vostre vehicle i ell sempre que sigui possible. El ciclisme ja és un esport prou dur per sí mateix, és la seva gran condició; no cal que ara el convertim en un esport mortal.

Moltes Gràcies.

Per cert, és molt diferent llegir al diari que ha mort un ciclista que ni et sona i viu molt lluny de casa teva, que no pas llegir que ha mort un ciclista a qui coneixes personalment i és company teu de marxes i competicions; a banda del sentiment per ell, t'adones que la mort és molt més a prop del que et penses.

Jo he fet moltíssims quilòmetres per carreteres amb les meves bicicletes i molts cops he tingut ensurts perquè alguns cotxes que m'adelanten no guarden la distància suficient i passen massa ràpid; des de dins el cotxe no es deu notar res, però com a ciclista us puc assegurar que només la bufada d'aire que em llença el cotxe en passar-me a 20 cm del meu colze, si va ràpid, pràcticament em desequilibra per fer-me caure a l'asfalt. Reconec que tots hauríem de tenir el respecte que mereix la carretera i, sobretot, les vides que hi circulen.

Ja no es tracta només d'especular a veure si critiquem els ciclistes o els conductors...

Per què hauria de deixar la meva passió, el meu esport de tota la vida i que també practicava inclús el meu avi quan era un jove, la meva gran afició i el meu modus vivendi dels diumenges si sabés del cert que jo circulo adequadament i els conductors dels altres vehicles també ho fan???

Gràcies de nou;

Toni.

Expresso tot el meu condol i dedico aquesta crònica a les famílies de Juan Alcázar i Pere Pedrosa, especialment a la gent que coneixia de la família del Juan: Isa, Patricia i Sandra, la seva filla.

FOTOS DE LA DUATLÓ D'ALGUAIRE 2011

Tret de Sortida de la Duatló 

Lluitant per mantenir posicions davanteres durant la primera fase 

Finalitzant el tram de bici 

Intentant guardar distàncies a la darrera fase de cursa a peu 

Acabant la prova 

Podi 

Foto de grups de podis

DUATLÓ D'ALGUAIRE 2011

Un any més s'ha celebrat la duatló d'Alguaire. En concret va ser aquest diumenge passat, dia 27 de novembre, i ja es tracta del 16è Memorial Ramon Mayench.

El temps no va acompanyar totalment, sobretot al principi de la cursa, ja que feia molt fred, i l'espessa boira va imposar la seva presència durant la major part de la prova, excepte en els darrers moments, quan es va obrir una escletxa entre les bromes per donar pas a uns primers rajos de sol. Probablement per culpa del temps, la participació no va ser tan nombrosa com l'any passat: no es va arribar als 90 corredors.

Com cada any, en aquesta duatló hi ha molta varietat de nivell entre els atletes. Sense enganyar, la majoria d'ells són gent sanament esportista que el seu objectiu és estar en forma i passar una bona estoneta el diumenge al matí, participant en una cursa, però mai sense deixar de gaudir per fer-ho, tot assolint la seva marca personal però sense aquella ambició de despuntar sobre la resta. Tanmateix, hi ha sempre uns 10 corredors (acostumen a ser els 10 primers) que ja no van tant per gaudir, sinó per patir una mica i intentar fer podi. Ja ho diu bé aquella frase tan antiga: "qui vol lluir ha de patir".

Pel que fa a la meva experiència personal, aquest any hi anava amb molt mal sabor de boca. Ha estat la primera cursa que he fet des de feia força mesos; concretament, la darrera va ser la duatló de Sant Guim de Freixenet que, si no vaig equivocat, es va disputar l'abril passat. He acabat de fer un càlcul amb els dits i això són set mesos sense fer cap cursa...

A banda d'això, he estat parat completament (assegut a una cadira durant 20 hores del dia al llarg de tot un mes sencer, ja que vaig haver d'acabar el Projecte Final de Carrera) el mes de setembre; he anat de viatge per Europa (Interrail) durant tot el mes d'octubre; i, per acabar-ho d'adobar, he tingut una lesió al turmell per la qual no he pogut anar a córrer durant uns dos mesos (tan sols havia anat a córrer dos dies abans d'aquesta duatló).

Per sort, en bicicleta sí que havia pogut entrenar una mica, sobretot fent espíning al gimnàs, que, per cert, he d'estar agraït a ma mare per haver-m'hi apuntat, ja que ha estat la manera per recuperar la forma física en tres setmanes.

Tal com he explicat els meus "handicaps", tot sona a excuses, oi? Doncs totes són certes. I encara n'hi hauria més: haver de disputar la duatló amb la bicicleta de la primera comunió (la Bonnie del 95), d'acer i amb un pes de 17 kg; i els trams a peu... amb unes bambes de l'unipreus de les oportunitats, pel mòdic preu de 6,95 € !!!

No sé que pensareu de mi... que sóc un pobre, que estic boig, que sóc un kamikaze... bé, tan se val. El cas és que no tenia previst d'anar a córrer la duatló i em vaig decidir tres o quatre dies abans; per això no vaig tenir ni temps per anar-me a comprar unes bambes noves...

Sigui com sigui, i encara no ho entenc ni jo, la cursa va anar millor de com m'esperava!

Al primer tram a peu, vaig sortir amb la idea d'intentar anar pel davant, seguint els dos rivals més forts: Ivan Menchón i Francesc Riart. El Francesc és molt bon corredor a peu, no n'hi ha cap dubte: volia anar tota l'estona completament al davant. Sort que el meu cos encara recorda la forma d'aguantar el patiment; condició a la qual es va acostumar durant les temporades de competició a Copa Catalana de ciclisme amateur de carretera, així que encara vaig poder aguantar-li el ritme. Aquest primer tram de cursa de tots els duatlons sempre és el menys dur, ja que es comença fresc i la gent intenta dossificar la intensitat. En el cas d'Alguaire són 6,5 km.

Un cop al segon tram, encara no sé com, el Francesc es va quedar una mica enrere i ens vam trobar al davant Menchón i jo. Així que vam treballar a relleus amb la bicicleta; val a dir que ell està fet una màquina i vam cooperar molt bé entre els dos per mantenir les distàncies amb els rivals.

Després de recórrer els 25 km dels quals constava aquest tram de BTT -més exigents que els de l'any passat, per cert, en quant a desnivells- vam arribar de nou al camp de futbol d'Alguaire, on deixàvem les bicicletes i partíem de nou, corrent, durant 3,5 km més. En gairebé totes les duatlons, aquest tram és el més dur amb diferència, ja que costa molt de recuperar el ritme de córrer, després d'haver apretat pedalant. Jo vaig patir bastant en aquesta última fase, a més, quan em girava veia l'Ivan uns seixanta o setanta metres darrere meu, així que no havia de perdre ritme. Va ser un gran esforç, però va merèixer la pena: vaig aconseguir tornar a creuar la línia de meta en primera posició, per segon any consecutiu a Alguaire!

Com he dit abans, no m'ho esperava pas abans de començar la prova!

Encara recordo les paraules del Jesús d'Albesa, un gran tio de l'organització a qui conec d'entrenar amb la "grupeta" de bici de carretera, quan em va dir, acabant el tram de BTT: "molt bé, Toni! una carrera intel·ligent!!!". Suposo que ho va dir perquè vam saber treballar a relleus, cooperant, ja que de vegades, els rivals també s'ajuden fins instants abans de la línia de meta.

Alguns membres de l'organització que ja em coneixien -una organització molt bona, per cert- em van comentar que també ho van notar, que em faltava un puntet de més. Suposo que quan el turmell estigui més estabilitzat podré anar a córrer un parell de cops a la setmana, a banda de la bicicleta, i aquesta serà la forma d'intentar guanyar el famós "puntet de més".

Aire, oxigen i llibertat de l'alta muntanya

El passat cap de setmana, des del 30 de juliol fins el 2 d'agost, vaig tenir l'ocasió de sentir el llunyà record d'una escapada que vàrem fer el meu pare i jo al Valle de Pineta, deu fer uns quinze anys; bé, que en realitat, aquell cop, vam anar a la banda de Torla a passar uns quants dies, però un d'ells vam canviar d'indret per fer una bona caminada per la majestuosa Vall de Pineta.

Doncs bé, tornant al present, però sense deixar de recordar el passat, vam aparcar el nostre Seat Marbella al pàrquing de terra de la vora del Parador Nacional -igual que ho vam fer aquell dia dels anys 90 el meu pare i jo; però, aquell cop, el cotxe era molt millor: un Ford Sierra-, vam fer els últims preparatius a les nostres bosses i, amb tota aquella sensació de llibertat que dóna la puresa de l'aire muntanyenc, l'Albert i jo vam començar l'itinerari a peu, carregant unes motxilles que, com a mínim, pesaven 20 kg cada una.

Abans de començar les primeres rampes que ens farien afrontar un desnivell positiu de més de 1200 metres -mentre creuàvem el primer pont del riu Cinca- ja vaig adonar-me que les coses havien canviat una mica durant aquests quinze anys que separaven aquella excursió al mateix lloc, que havia fet amb el meu pare, de l'escapada de l'altre dia. Essent conscient que aquell cop era el mes d'agost i aquest era a finals de juliol (l'estat de les muntanyes en quant a les restes estiuenques de neu hauria de ser similar); vaig poder fer una comparació visual immediata i apreciar que fa anys hi havia moltes geleres ("neveros" en castellà) que ara havien desaparegut. Als costats de les cascades del Cinca i en molts altres punts del Circ de Pineta, recordo haver vist, amb aquells ulls de pre-adolescent que tenia jo aleshores, moltes geleres repartides estratègicament, als barrancs on l'acumulació de neu durant l'hivern formava gruixos considerables que, en el transcurs dels estius, es conservaven parcialment. "Ventisqueros", era el nom amb què mun pare em va anomenar aquests punts mentre me'ls senyalava des del fons de la vall amb el bastó de caminar. Els meus ulls actuals, en canvi, no van veure gens de neu en cap d'aquests llocs, fet que em va recordar, desgraciadament, alguns d'aquests termes moderns com ara escalfament global del planeta, efecte hivernacle, CO2, desgel, retrocés de les glaceres, etc. Malgrat carregar a la meva consciència que els humans en tenim la major part de la culpa, estic molt content de poder dir amb certesa que les muntanyes d'aquell Circ de Pineta encara segueixen essent precioses i que l'aigua no hi manca...

A mesura que anàvem pujant, les vistes de la vall s'obrien als nostres peus i, val a dir-ho, eren precioses. Tal com el recordava d'aquella antiga excursió, aquest indret és, al meu gust, un dels més bells del Pirineu.

Tot i no trobar cap resta de gelera ni gens de neu que hagués sobreviscut a l'època estival, tenint en compte que aquest estiu no és pas dels més calorosos, cada cop feia més fred com més alçada guanyàvem; fins el punt d'haver-nos de posar el jersei de màniga llarga.

Quan vam arribar al capdamunt del Balcó de Pineta, la nostra recompensa varen ser les vistes d'alta muntanya d'allà dalt. Gairebé no hi havia vegetació i, a més, el vent -molt fresc- bufava amb força; però el que encara queda de la Glacera del Mont Perdut es va mostrar davant la nostra vista. Aquesta nova panoràmica va venir de cop, tot just superar la darrera rampa que condueix a l'esmentat Balcó de Pineta. En aquell instant vam poder veure la cara nord de les Tres Sorores (Cilindro de Marboré, Monte Perdido i Pico de Añisclo) i, en aquestes alçades, sí que s'hi albergaven totes les geleres que havíem trobat a faltar durant l'ascensió fins aquesta elevada cota.

El paisatge era més impressionant que el de qualsevol pel·lícula: el punt més alt de la massa calcària d'aquest massís gegant dels Pirineus ens vigilava 900 metres verticals per sobre dels nostres caps i, tenint en compte que ja ens trobàvem pràcticament a 2500 msnm, no és gens estrany que el Mont Perdut ostenti el títol del segon cim calcari més alt d'Europa.

Avançant a través del lloc que prehistòricament hauria estat la llengua d'una immensa i poderosa glacera, els plans del Balcó de Pineta, arribàrem a l'Ibon de Marboré, el més gran dels estanys d'alta muntanya que hi ha en aquesta zona. Profund, d'aigua freda i pura, és un gran mirall proper al cel, sobre el qual s'hi reflexen la infinita blavor del mateix durant el dia, la rojor de les bromes al capvespre i la lluna i els estels durant la nit...

Sense temors als isards que habiten en aquestes alçades ni als ossos que diuen que hi van aviar fa uns quants anys, vam muntar la nostra tenda a la vora d'aquest "ibon" envoltat de cims que superen amb escreix els tres mil metres per sobre del nivell del mar. El lloc on vam pernoctar devia superar fàcilment els 2550 msnm. Aquí podeu veure la nostra tenda i, també, un servidor a punt de sopar uns raviolis de llauna, formatge i una mica de xoriç.

Bona nit!

Un cop clarejava el dia, no teniem prou "collons" a sortir de la tenda del fred que feia. Si bé era 31 de juliol, a l'alta muntanya les temperatures són baixíssimes a la matinada (en són una bona prova les geleres que teníem al voltant). Vam esmorzar dins d'aquesta cúpula de lona i ens vam haver d'esperar que els primers rajos solars l'escalfessin per treure el primer peu a fora; no volíem patir més del compte.
En acabar de plegar trastes, entre ells la mateixa tenda, ens vam encaminar cap als pics d'Astazou. Les primeres passes eren feixugues, fins que ens vam trobar un alpinista expert de Castelló de la Plana, que ens va explicar una mica per sobre el "modus vivendi" dels isards que viuen en aquestes contrades, mentre jo els feia algunes fotografies; a banda de comentar-nos, de passada, que havia fet l'ascensió a dos-cents seixanta tresmils, fet que ens va fer deduir que havia escalat moltes muntanyes foranes a la Cordillera Pirinenca. Els isards -"Rupicapra" és el seu nom científic, que significa "cabra de les roques"- eren sorprenents; tant se val d'on vinguessin o bé on anessin, el fet era que es movien per la neu i les roques amb una facilitat que feia posar la pell de gallina.Quan l'excursionista posa els peus al Coll dels Astazou, arriba a la línia divisòria que separa Aragó de França i, si és el primer cop que s'hi planta, com era el nostre cas, queda fascinat per les fantàstiques panoràmiques de les dues valls que divideix: la Vall de Pineta i el Circ de Gavarnie, que des d'allà dalt té l'aspecte d'un profund i circular abisme. És clar, que vista des de 2955 msnm, qualsevol vall es veuria profunda als Pirineus. Com a curiositat, no podem deixar de banda que mirant cap a França hi teníem la vessant atlàntica i, cap a Espanya, la mediterrània. En aquest punt només ens quedaven seixanta metres d'ascensió per arribar a l'Astazou Occidental.

Començàvem a enfilar-nos per la vessant Oest del mateix Petit Astazou i, mentre vèiem les bromes, totes sota els nostres peus, jo no podia deixar de mirar el terra rocós, ja que impactava molt veure la caiguda que hi havia des d'allà dalt. En arribar a la cresta que conduia a aquest pic, la imponent caiguda era d'uns 200 metres nets cap a la vessant espanyola i d'uns 700 cap a la francesa; per tant, havíem d'extremar la precaució.
L'Albert i jo vam decidir quedar-nos a l'Astazou Occidental, mentre l'alpinista castellonès seguia caminant per la perillosíssima i vertiginosa cresta que uneix ambdós pics i mesura uns 80 cm escassos d'amplada, el Corredor de Swan. Mentre observàvem com s'allunyava baixant per després enfilar-se a l'Astazou Oriental (3074 msnm) nosaltres, molt conscients del risc, vam entendre que no valia la pena jugar-se la vida i vam donar per acabada l'ascensió al pic Astazou Occidental (3015 msnm). Les vistes eren les més impressionants i verticals del dia; us deixo algunes fotografies perquè us en pugueu fer una petita idea, però la sensació de trobar-se allà dalt no es pot descriure mitjançant paraules ni imatges; s'ha de viure en primera persona...

En Busca de Santiago

Debido a que gran parte del trayecto de este clásico, largo y genial camino transcurre por territorio de lengua española, por lo menos partiendo des de la ciudad donde vivo, por pura lógica voy a redactar el escrito de hoy en dicho idioma; de modo que me pueda entender todo aquél al que tengamos ocasión de recoger o encontrarnos por EL CAMINO, en caso de que el proyecto de recorrerlo se pueda cumplir. Me disculpo ante el hecho de no saber ni pizca de gallego, puesto que me habría gustado hacer una doble versión de la crónica.

Hace ya algun tiempecito, una persona que marcó un buén tanto de mi vida me hizo un regalo que pareció quedar almacenado y obsoleto por un tiempo... De hecho, con este pedazo de regalo íbamos a hacer juntos el Camino de Santiago. Por circunstancias, esta posibilidad se vió frustrada, como tantas otras.

Dos semanas atrás, rescaté el susodicho de una estantería de mi habitación mientras quitaba el polvo; y por cierto, el objeto tenía una buena capa de él. Al quitársela y ver aquellas verdes tapas, volví a sentir su magia en el corazón, y aún más al abrir la portada y ver esa dedicatoria dirigida a mí. Se trata de un Libro, cuyo contenido es fundamentalmente una planificación de la ruta por etapas, acompañada de una pequeña guía de albergues, mapas y consejos para realizar El Camino, aunque desde un punto de partida estándar: Roncesvalles, estratégico y mítico lugar de encuentro entre Francia y Navarra.

Cuando lo ví, me acordé en un principio de quién me lo regaló, y fue una persona muy especial para mí. Entre mis recuerdos al encontrar el libro están también el de las ganas que tenía de recorrer el camino con esa persona y nostalgia, mucha nostalgia.

Regresando al presente, día 27 de abril de 2011; con mis veinticinco años de edad, presagio que la experiencia de recorrer El Camino, o es pronto, o ya no será. Además, teniendo en cuenta que hay que vivirla por lo menos una vez, ya hay que empezar a pensar en ello, aunque de momento sea solamente de refilón. Va a depender del trabajo y de si dispondré o no de suficientes días de vacaciones. Por lo que a los acompañantes concierne, de momento ya tengo un candidato incondicional para realizar este grandioso itinerario, y otro semicandidato (y lo digo así porque el segundo puede aún echarse atrás). Estas dos personas són bastante afines a lo que soy yo: humildes, sencillos, resistentes a los golpes y capaces de sentirse bién con lo que les rodea.

Por supuesto, el proyecto se basa en salir cada uno des de la puerta de su casa, encontrarnos en el punto más cercano posible, y desde allí llegar hasta la majestuosa e imponente Catedral de Santiago, aunque no a pie, sino en bicicleta de montaña, pero sin saltarse nunca ningún paso de la ruta original. El hecho de que el camino pase a menos de trescientos metros de la puerta de mi casa es una buena invitación a recorrerlo. Nuestro presentimiento es el de unos días alegres, espirituales, con muy pocos lujos pero sin tener que necesitarlos y con un cúmulo de experiencias que jamás vamos a olvidar. La mejor notícia antes de partir es que durante El Camino no hay ni "pases Vip" ni nada que se le acerque, allí simplemente todos seremos Pelegrinos.

En esta página de mi blog, además de explicar un "proyecto" que tengo previsto realizar a medio plazo, aprovecho para invitar a todo aquél que le gustaría unirse a nosotros a que lo haga, independientemente de si es hombre o mujer, de si es jóven o viejo, alto o bajo. Aún sabiendo que nosotros somos jóvenes, no hay límite de edad para quién quiera compartir con nuestro grupo esta experiencia, y aunque una persona tenga noventa años, si se ve fuerte para pedalear un buen trozo a diario puede apuntarse perfectamente. Lo único que sí es necesario es que sea mayor de edad, por el mero hecho de no verme capaz de asumir tal responsabilidad.

Nuestro punto de partida va a ser nuestra ciudad, Lleida, pero como dije, pasaremos por todo el camino que nos corresponde, sin trampa ni cartón. Así que si alguien quiere pasar unos grandes días, y se ve identificado con nosotros, puede dejarme cualquier comentario, ya sea por aquí o por el moderno facebook. Todavía no conocemos las fechas, pero sí sabemos que vamos a cumplir el deseo!

La meva "Bonnie"

Cada cop que m'he mirat al meu mirall hi he vist un paio senzill, transparent i poc materialista. I és que en realitat sóc una persona força rica espiritualment; un apassionat de tot allò que m'agrada.

Fent un petit però significant viatge a través del temps, encara recordo perfectament la forma en què cremava les espurnes de la meva adolescència durant els dies lliures i les vacances... Era llavors, en aquelles llargues i caloroses tardes dels darrers estius dels anys noranta, quan jo i la meva "Bonnie" vàrem començar una saga d'aventures que, fins a dia d'avui, ha estat pràcticament ininterrompuda. Però retrocedint encara un xic més, puc veure per un forat com, a l'any 95, un nen tot il·lusionat per a rebre el millor dels regals de la seva Primera Comunió va anar, acompanyat dels seus pares, a triar una bicicleta al "concessionari" Miró de Lleida. L'elecció no va ser fàcil: el xiquet que jo era aleshores estava indecís entre dues màquines, però amb els anys m'ha quedat ben clar que vaig escollir amb encert. El preu va ser força elevat: 35.000 Pessetes que, gràcies a Déu, van estar finançades a mitges entre els padrins de Bellvís i els de Golmés.

Tornant a l'inici de les vivències que he compartit amb la meva bèstia de dues rodes, aquestes van començar uns dos anys després d'haver-la adquirit, quan ja me'n vaig cansar de veure-la immobilitzada al balcó. Així que, una fabulosa tarda d'estiu de l'any 97, vaig inflar els seus pneumàtics i vaig baixar als Camps Elisis, on hi havia el meu germà i dos amics nostres que jugaven amb llurs bicicletes. Aquest dia, igual que uns quants de posteriors, no ens vam moure del recinte d'aquest parc de Lleida; tot i així, no tardàrem gaires setmanes en fer-ho. La idea de començar a fer passejades més llargues fou meva, i els primers anys aquests tres nois em varen anar seguint en moltes ocasions, cada un d'ells amb una bicicleta que també, vista amb ulls actualitzats, és gairebé una antiguitat.

Els primers cops que vam sortir de la zona urbana de la ciutat fèiem cap al parc de la Mitjana, o bé rodàvem per camins de l'horta de Lleida, propers a la zona de la depuradora. Ben aviat, però, vam deixar de fer aquests petits trajectes per a fer rutes més llargues i començar a anar a pobles cada cop més allunyats; fins arribar a un punt que ja teníem explorat un cercle del radi d'uns 25 km. Evidentment, tot això ho fèiem d'amagats i enganyant als pares, ja que si algun cop s'assabentaven de que marxàvem tan lluny ens penjaven les bicicletes!

Quan ja veiem proper el final de l'estiu, tant el meu germà com aquests dos nois em digueren que ja no vindrien més dies amb bicicleta perquè havien de començar a mentalitzar-se per al curs escolar. Jo en aquell any començava la ESO i, tot i sabent que em caldria estudiar per aprovar, no volia deixar arraconada la meva "burra" ja que, tot i no saber a què era degut, notava que em trobava millor física i mentalment cada cop que tornava d'una passejada amb ella. I així ho vaig aconseguir: aprovar la ESO sense haver deixat de banda la bicicleta, i arribar a cada estiu amb l'entrenament necessari com per a poder fer sortides ben llargues aguantant les calors que feia...

Ja sigui amb aquests tres xiquets, amb un o dos d'ells, o bé tot sol amb la meva "Bonnie", he anat recorrent tantíssims indrets al llarg d'aquests anys, que si despleguéssim els tombs que han donat les seves rodes superaríem, amb escreix, les dues voltes a la Terra per la línia de l'Equador. Certament, amb aquesta joia de ferro colat, he rodat per tota la comarca del Segrià, la del Pla d'Urgell, gran part de les Garrigues, part de la Noguera, l'Urgell, la Llitera i el Baix Cinca. Amb tants anys, de sortides n'he tingut de tots els colors: des de la passejada més tranquil·la de la sèrie "Verano Azul" fins a aquelles llargues, intenses i dures pedalades que farien arribar a qualsevol persona a creuar la barrera de l'extenuació, tal i com succeeix en algunes curses. Ara bé, les poques competicions que he fet amb aquesta màquina són una gota d'aigua al costat de l'oceà que em suposa el total de les experiències que hi he compartit.

Tot i semblar impossible, he après moltíssimes més lliçons al costat de la meva "BH Dakota" que no pas a dins de la Universitat i, és que amb ella he assolit coneixements molt variats: geografia, folklore de diferents localitats, arquitectura, geologia, meteorologia, valors humans i un llarg etc. de temes que només s'aprenen quan algú ha arribat molts cops a l'horitzó i s'ha anat fixant en els detalls que l'envolten durant el seu itinerari d'anada i tornada. Un gran capítol, realment important a la vida, que m'han ensenyat algunes de les estones compartides amb la "Bonnie" és a cercar la tranquil·litat i la pau interior, fet que ajuda moltíssim a superar situacions dolentes de la vida real. Per a explicar-me millor, hi ha gent que quan ha sofert un mal tràngol li han agafat ganes de fumar; a d'altres, de beure; i jo, he pedalat. D'aquí ve gran part de l'estima que li tinc a aquest bocí de ferro, ja que ha estat, en moltes ocasions, una via de desconnexió de les situacions que m'haguessin pogut encaminar cap a una depressió i una forma de mantenir l'equanimitat de la meva ment. Acostuma a ser veritat la frase "in corpore sano, mente sana"; i si a això encara se li suma el fet que t'aporta un dia de bicicleta en quant al contacte amb la natura i la visualització d'espais oberts, encara va millor.

És clar que, amb pràcticament 16 anys, de vivències amb aquesta bicicleta n'he tingut de bones i de no tan agradables però, com que jo sempre sintetitzo la part bona de tot, tan sols me'n recordo dels millors fets que he viscut amb ella; és a dir, pràcticament de tots. I d'anècdotes també en tinc moltes per a explicar, encara que val més que no comenci, perquè no acabaria mai... Bé, n'explicaré només una: en una de les meves sortides relaxades amb la meva "Dakota", vaig decidir d'anar a una ermita, que s'ubica elevada a sobre d'una muntanya, dins el terme municipal d'Os de Balaguer si no m'equivoco, a cercar una estona de tranquil·litat. Se la coneix com l'Ermita de Cèrvoles, i és molt privilegiada degut a la seva elevació, llunyania a qualsevol nucli urbà i absència de construccions habitades als voltants; és a dir, que és un indret on, en un dia normal, quan hi pares a reposar no et saps avenir de la quietud que s'hi respira. El que jo pensava és que arribaria allà i, tractant-se d'un diumenge al matí, podria descansar com un rei després d'haver fet la pujada, beure'm amb tota la calma del món una beguda isotònica i menjar-me quatre ametlles sense que ni el mossèn de l'ermita em digués res (no hi havia ni capellà ni "ermitanyo"). Doncs bé, tan bon punt em faltava mig quilòmetre per arribar començo a percebre una música -gens melòdica- de fons que, a mesura que m'hi atansava, s'anava sentint cada cop més forta. En arribar, ja em vaig trobar la sorpresa de cara: eren les 11:15 del matí i feien una "Rave"! No sé quina gent era, ja que no coneixia a ningú tot i ser nois i noies al voltant de la meva edat i a més tenint en compte que això no és lluny de Lleida, però de debò que hi havia persones ben estranyes: uns anaven amb cotxes de jovent però de bona marca i de gamma mitjanament alta, i alhora ben vestits; mentre que d'altres anaven amb una furgoneta de "Hippies" tota mal pintada i ells amb bigotis dibuixats amb retolador... Ja sé que sembla abstracte, però és el que em vaig trobar. I per si fos poc, alguns d'ells es dirigien a mi i em deien: "ben fet noi, tu rai que fas esport!". Vaig marxar d'allà amb un cas enigmàtic a la ment i, com és normal, el motiu de la celebració d'aquella festa encara és un misteri per a mi, però aquest fet em va portar de nou a la lliçó que ja tenia apresa de que quan vaig a un lloc esperant-me trobar una cosa, he d'anar preparat per a tot, ja que és difícil que sempre succeeixi exactament el que un expecta.

Recordant el principi de la crònica, sempre he tingut la sort que a mi m'han fet més feliç els afers espirituals que no pas els materials, i per això no m'ha calgut cap bicicleta de carboni d'extrema lleugeresa per a arribar a poder fer el que he fet amb la meva "Bonnie" durant pràcticament 16 anys. Amb ella i amb el meu "modus vivendi" ja n'he tingut prou. A banda d'això, el meu punt de romanticisme em fa apreciar, a part de les persones, també molts objectes amb què he compartit moments significatius de la meva vida, i amb la meva bicicleta de muntanya he viscut grans instants de transició entre l'adolescència i l'etapa adulta. Després de tots aquests anys i de tantes experiècnies junts, ara que ja passo del quart de segle, ja tocava d'escriure unes pàgines dedicades a la meva bici de sempre, no us sembla bé?

Va per la meva "Bonnie", la "BH Dakota"! Sí senyora, va per tu Bestiota!!!